Caleidoscopi

Qui perd els orígens, perd la identitat.

2012-01-03T10:36:00.002+01:00

Els carrers de Ciutadella s’enfarfeguen de llum. Les taules (dels afortunats) es vesteixen de menjar i torrons. I els millors desitjos omplen totes les boques.

El que més em preocupa d’aquest 2012 és la llengua. A finals de l’any passat (fa quatre dies) el català rebia envestides des de tots els costats del camp de batalla. Retallada a la immersió lingüística, escapçada a la política lingüística. A Sociolingüística he après moltes coses, però la més important: perquè una llengua sobrevisqui ha de tenir el suport de la política i l’economia. El país i la nostra comunitat es troben en crisi i Catalunya –el territori més gran de parla catalana- està en una situació compromesa amb l’Estat. D’altra banda, la política no hi posa gaire de la seva part. De fet, molts alts càrrecs s’han decantat per fer el seu discurs en català i castellà. Igualtat o desigualtat equilibrada? Per tot això, el meu desig més fervorós és que la llengua segueixi rebent la mateixa lluita, que la gent no es cansi de defensar-la. “Qui perd els orígens, perd la identitat”.

De retruc, m’agradaria que guardéssim els valors. Veure Menorca vestida de verd i les platges cristalines: una illa idíl·lica, que perdrà el seu encant si la explotem. Hotels, carreteres, túnels, pàrquings, creuers. Si ens donessin un cop de puny cada dos per tres acabaríem estirats al terra, sense forces, arruïnats, fets malbé. El mateix li passarà a Menorca. Per això desitjo que recuperem els valors d’aquella Menorca verge i preciosa de les cançons d’anar a fora, que treballem junts per preservar-la. Menorca és un paradís natural, però no hauria d’esdevenir mai l’edèn econòmic dels voltors. “Qui perd els orígens, perdla identitat”.

Aquests són els meus desitjos. S’hi afegeixen també salut i il·lusió per a tothom. Perquè ambdues coses ens obren nous projectes, ens fan seguir endavant i no ens deixen perdre l’esperança. Esper de tot cor que d’aquí a 12 mesos puguem dir que totes aquestes ambicions s’han complert.

"Jo vinc d'un silenci
antic i molt llarg,
jo vinc d'un silenci
que no és resignat,
jo vinc d'un silenci
que la gent romprà,
jo vinc d'una lluita
que és sorda i constant".

Raimon.

Km/h

2011-07-14T09:05:00.001+02:00

Conducció d'un vehicle segons un fillet:

"Brrrruuuuum, brum-brum-brum. Rrrrrrrrrmmmmmm. Rrrreeeeem. Reeeeeeeeem. Plof, claf, xof! Cris, cras! Cata-cloc! (mil tombarelles)".

Conducció d'un vehicle segons un adult:

"Cinturó, retrovisors, engegam, primera, intermitent, sortim. Embrague, segona. Semàfor vermell! Freno, embrague i freno. Aturam. Esperam. Verd. Partim. Embrague, segona. Intermitent esquerre. Giram. Tercera. Quarta. [...]".

Ressona Sant Joan

2011-06-13T16:09:00.000+02:00

Retomba es tambor,
rebota
a ses carotes,
ressona
a ses avellanes.

Retomba es tambor
a una escudella de xocolati,
rebota
a ses crines des cavalls,
ressona
as estels.

Retomba es tambor
as esperons,
rebota
a una mà fent capadeta,
ressona
a ses ensortilles.

Retomba es tambor
a una cullereta de plata,
rebota
en sa multitud.

Retomba amb un fabiol
i ressonen fins el cel
on la rebràs enguany.
Encara se sent sa melodia:
ressonen per tu, s'avi.

Per un sant-joaner que ens va deixar dia 24
de juny després d'un toc de tambor i fabiol.

Especial Sant Joan El Iris.

e-cuina

2011-05-27T09:12:00.002+02:00

No me ve de gust escriure sobre el 15M, ni sobre les retallades, ni la terrible victòria del PP. D'aquestes coses ja en teniu abastador a la tele, la ràdio, els diaris i al carrer.

També és cert que hauria d'estudiar i no dedicar-me al blog. Però després d'escriure un diari de lectura (del qual no n'estic gaire satisfeta, tot s'ha de dir) necessit escriure cosa que no sigui ni acadèmic ni oral formal (un guió) ni estilístic. Per qui no sapi què és un diari de lectura: són les experiències i vivències personals que vius durant la lectura d'un llibre recollides en una llibreta d'espirals. Una activitat molt recomanable per aquells a qui els agradi explorar el seu interior. Bé doncs, aixecada i amb mal d'esquena no me ve de gust estudiar. Necessit fer cosa que no tengui a veure amb els estudis.

I com que ja m'estic enredant per ses persianes, no vull escriure sobre la vida universitària i ja que el nou anunci d'Estrella Damm està ambientat en elBulli, avui escriuré sobre els blogs. Concretament els blogs de cuina. Així també aprofit per explorar aquesta nova modalitat i aprenc noves receptes.

De blogs n'hi ha de molts tipus: narratius, diataris, sobre moda (als quals hi estic bastant enganxada), polítics, d'organitzacions, de música, entre d'altres inclassificables. Però també existeixen els blogs de cuina. De fet em sembla que durant aquests últims mesos hi ha hagut una gran eclosió d'aquests.

Quan era petita explorava els llibres de cuina de ma mare. El meu preferit era el de postres d'Eva Arguiñano. Tot tenia tant bona pinta! I ara explor els blogs de cuina a la xarxa. Tot segueix semblant deliciós. Els autors dels blogs són autèntics cuiners anònims. Ara, el meu e-llibre de cuina preferit és La cuina vermella. És divertit i amb receptes factibles. Us en faré un petit tast (o delicatessen):

Coques de patata (una recepta molt mallorquina)
de La cuina vermella.

Gaspatxo de verdures

de Che que bo.

Mousse de crema catalana amb un aspecte espectacular!
de A la cuina, amb un parell d'ous.

I aquest últim és una proposta de Els fogons de la Bordeta i Xocolata desfeta que han anomenat La del quinze. Consisteix en què el 15 de cada mes els blogs de cuina que vulguin poden enviar la seva recepta sobre l'ingredient del mes proposat. En aquest cas el maig van ser les maduixes, l'abril, les faves i el juny, les amanides. Ja estic desitjant que sigui 15 de juny!

Au idò. Salut i bona cuina!

Campanya electoral

2011-04-19T10:26:00.001+02:00

Fórmula 1 d'abril

2011-04-01T15:06:00.001+02:00

Els amants de la velocitat i la Fórmula1 (o F1) residents a Menorca estem d'enhorabona. Segons la consellera d'economia i medi ambient, s'ha aprovat la decisió de crear un circuit d'alta velocitat que envolti l'illa, atès a les condicions planeres de la seva geomorfologia. Per construir-lo (a mitjans de 2012) utilitzaran el trajecte marcat pel Camí de Cavalls, i així s'estalviarà la feina d'arrasar l'illa, s'aprofitarà un bé comú i s'evitarà passar per propietats privades.

La iniciativa també incorpora una pista voltadora a la perifèria del circuit. D'aquesta manera, ciclisme i motor conviurien en un mateix espai i es satisfaria la petició dels ciclistes per construir una pista per al seu entrenament de carretera.

Amb aquest seran tres els circuits que hi ha a Espanya. Marc Pons ha demostrat tota la seva satisfacció: "Aquest nou projecte ha nascut ple d'il·lusió. Amb el circuit de Fórmula 1 es reviscolarà l'economia menorquina i s'iniciarà un nou tipus de turisme no estacionalitzat". També els habitants de l'illa semblen molt contents. L'única pega l'ha posada el GOB argumentant que després de molta llluita per aconseguir el pas lliure pel camí, ara es tornarà a privatitzar.

De fet, ja té nom: Circut de Cavalls. El doble significat del mot 'cavall' hi és inclòs. La planificació i el model de la infraestructura es decidirà mitjançant un concurs de nivell estatal. L'única condició per als arquitectes aspirants és que la grada ha de ser de cocarrosses.

Les primeres entrades de la temporada 2015 ja estan a la venta, així que frissau! (Fan un 2x1 pels qui van protestar en contra de la privatització del camí i un descompte per residents).

Ser del PP o del PSOE

2011-02-09T09:33:00.000+01:00

En J. no es pot dormir. Dóna voltes i voltes dins el llit. No hi ha manera. La seva dona respira tranquil·lament i somia que el seu marit cau per un precipici. En J. obre els ulls, mira al sostre, a una banda i a l'altra, es gira de panxa i d'esquena. Però no pot dormir. Una gran preocupació li lleva el son: no sap prou bé si és del PP o del PSOE. Sembla una minúcia dit així, però en realitat no ho és. Què ha de dir quan a la feina debatin les preposicions d'un i de l'altre? A favor de qui s'ha de posicionar quan es miri un cara a cara o un debat televisiu? A quins mitings ha d'anar?

En J. ha dormit molt poc, per no dir gens. Es dutxa amb aigua freda. Es renta el cap amb sabó i el cos amb xampú. S'aixuga amb la camisa del pijames. La seva dona se'l mira i es posa a riure. "Què fas J.?" El senyor que no sap si és del PP o del PSOE es desperta amb les paraules de la seva muller i es vesteix ràpidament. Li comenta la gran preocupació a la seva confident i ella li diu que vagi al doctor: ell sempre té la solució.

En J. se'n va al doctor. Després d'una hora i mitja d'espera en J. entra a consulta i li explica el problema al doctor M. Obviament el doctor M. li diu que aquesta qüestió no és del seu abast i que potser hauria d'anar a un psicòleg. En J. se'n va a un psicòleg (privat). Li torna explicar el seu problema i el psicòleg li diu que això és normal, que no es preocupi. Que faci una llista amb pros i contres i llavor esculli el que li vagi millor.

El senyor que no sap si és del PP o del PSOE fa la llisteta amb els pros i els contres, però ambdues columnes estan equilibrades. En J. s'estira dels cabells. Baixa amb l'ascensor amb una veïna del pis de baix. La senyora A. porta un llibre d'autoajuda. A en J. se li il·lumina la cara. Se'n va corrensos a la llibreria més gran de la ciutat. Demana per la secció de llibres d'autoajuda. Allà se'ls mira d'enfora. De debò hi ha gent que escriu llibres per ajudar als altres? Com pot ser que en aquest país existeixin persones amb la disposició d'ajudar als altres? Bé, en J. llegeix els lloms de cada llibre per trobar-ne un que s'escaigui al seu problema. Llegeix lloms blau cel, blancs, roses i verd poma. De sobte, "Ah! Eureka!".

En J. se'n va content a casa, perquè ha trobat la solució al seu problema. 111 maneres de saber si ets del PP o del PSOE del professor Maluco l'ajudarà a posicionar-se políticament. Per això, en arribar a casa, en J. s'asseu a la butaca de pell negre, reposa els peus damnut el reposapeus de pell beig i llegeix una pàgina rere l'altre.

Addenda: cal dir que no he llegit el llibre 111 maneres de saber sie ts del PP o del PSOE. Segons les pàgines de venda de llibres a Internet, és un llibre divertit. Potser tenen raó o no. El que és segur és que aquest escrit o brevíssim conte no és cap crítica del llibre.

Ser (lingüísticament) feliç

2011-02-07T22:05:00.000+01:00

Els estudiants de la Universitat de Barcelona tornem a començar. El segon semestre del curs es presenta prometedor. Després d'un semestre introductori i amb assignatures interessants, però al mateix temps deslligades de la carrera que havíem triat, iniciem una nova etapa d'aquest curs. De poc en poc ens endinsem en el nostre futur i aixuguem el vapor que boirejava les finestres del setembre.

Particularment, obr un nou llibre: el rus. Sé que hauré de fer molta feina per agafar als meus companys, que ja en saben un poquet bastant. Dues assignatures de lingüística fan que m'aixequi amb il·lusió cada matí. Una assignatura d'anàlisi i producció de textos ampliarà les meves aptituds per escriure. Esper amb ànsia un metadiari a l'agenda escolar.

Sebastià Serrano ha estat el meu primer professor d'aquest nou semestre. Un punt més perquè es presenti emocionant. Amb una gran tranquil·litat ens ha presentat la universitat com una de les millors del món. Ens ha assegurat que ens cuidaran i ens ensenyaran moltes coses i de bona qualitat. Ens ha deixat molt clar que filologia o lingüística no són una carrera de segona fila. Que a aquesta santa casa ens hi trobarem bé. Que a l'assignatura que ell imparteix aprendrem moltes disciplines, però sobretot serem feliços.

Crec que aquest és l'objectiu de Serrano: trobar la felicitat en la saviesa i no al contrari, perquè com més es sap del món més incertesa es té. Digau-ho als físics, que encara tenen un 96% de l'univers per descobrir. En fi, esper aprovar el juny.

Benvinguts a especulàndia.

2011-01-05T00:08:00.003+01:00

Ca Nostra

Sabia que a Menorca se sap tot. Que el xafarderisme és el pa de cada dia. Sabia que no pots fer res sense que als tres segons ho sapi tothom, tothom. Però que el que un fa a Barcelona arribi fins a Menorca i hi doni sa volta, ja és digne d'un article.

Idò, com deia, el pis de Barcelona ha estat notícia avui a l'Última Hora Menorca. La primera reacció ha estat: ca nostra? Quina broma és aquesta? La segona: no tenen res més per publicar a l'UHM?

El mes de setembre vam penjar una pancarta a favor de la indepència dels Països Catalans al balcó de casa, perquè són les nostres ideologies i les volíem fer públiques. Som un poc exhibicionistes quan volem, sí. El que no ens pensàvem és que quatre mesos després aquest troç de llençol pintat a la carrera fos tant important per quatre melenats.

El que més ens ha sorprès ha estat que la gent que comentava sap més sobre nosaltres que nosaltres mateixos. Sí, sí, com ho sentiu. Resulta que a aquest pis hi viuen TRES estudiants (no quatre com creim noltros), val 1500€ cada mes (i no els 900€ que pagam nosaltres), hi viuen estudiants dolents (tampoc ens ho pensàvem) i aquests no fan res més que fumar i tocar-se la panxa (que tampoc). I aquí no s'acaba! A més, els pares en tenen tota la culpa de què pensin aquestes coses tant estranyes i estrambòtiques. I segurament, aquests pares deuen ser de qualque partit com el PSOE o el PSM, de manera que algun dia aquests estudiants mamaran del país i seran uns enxufats. Ah, i és evident que els mateixos estudiants han enviat la foto perquè es xerri d'ells.

Jo que me pensava que a Menorca mai passava res d'interessant i resulta que només per una foto i quatre línies m'han canviat sa vida.

P.S.: Ja passarem contrassenya als visitants més propers, no sigui que algun llop de la Caputxeta vermella ens vengui a visitar.

Una altra Menorca

2011-01-03T23:42:00.002+01:00

L'altre dia, no fa molt, mentre passejava pels camps del sud de Menorca, quan vaig travessar una pared seca l'herba era color lila. Els arbres, les flors, els ocells, les papallones, els conillets, les formigues; fins i tot, les pedres eren liles. Vaig mirar l'horitzó i quatre vaques violetes pasturaven una tanca, també, violaci. Com pot ser? vaig pensar. Em vaig fregar els ulls com fan a les pel·lícules. Però en obrir-los, res havia canviat; tot era color de les albergínies.

Vaig seguir caminant, per veure quin era l'origen d'aquell estrany fenomen. Potser era una nova malaltia, lilitis per exemple, però que afectava tots els éssers tan animats com innanimats. A mig camí entre Son Saura i Cala'n Turqueta vaig albirar una persona vestida de blanc. No...no us espanteu! No era un fantasma ni res per l'estil. Era un home de mitjana edat tot tacat de pintura lila. Així com m'hi vaig apropar, vaig poder veure un gran pot de pintura amb rodes i que a la seva mà feia ballar un pinzell d'una mida impressionant.

La curiositat em va saltar per la boca. Ja no podia suportar més el misteri. I és que tot allò era molt estrany. No sabia ben bé com demanar-li-ho.

- Bon dia. Me sap greu, però què podria saber què fa? - li vaig dir mig vermella.

- Sí, clar. Què no ho veu? - me va respondre molt convençut que allò que feia era del tot comú - Veurà, estic pintant Menorca de lila, perquè avui pinten el món de colors segons els països. Ja sap: Alemanya, blava; França, groga; Gran Bretanya, verda... Perquè demà és el dia dels mapes. Fan una foto al món per després fer tots els mapes mundi. Entèn?

- Ah, clar, clar. Raonable i evident. Vol que me vestesqui de lila, idò?

Va fer una rieta i digué:

- Senyoreta, vostè és tant insignificant al món que no farà falta. Bon dia tingui. M'he de posar a la feina.

En conserva

2010-12-16T22:32:00.002+01:00

Arriben familiars de Menorca a Barcelona per visitar els seus estudiants. Què duen a part de besades i records? Tuppers i tàpers de menjar fet. Cigrons, macarrons, llenties, formatjades, rubiols. La primera vegada que va venir qualcú (es meu germà per ser exactes) de Menorca al pis on visc, va venir carregat de menjar! Una maleta plena de menjar i menjar! És d'agrair, molt. Però no podia tancar es congelador. Vaig haver de fer mil peripècies: no cuinar durant una setmana. Llavor, clar, el meu cosí li demana a sa mare (que havia de venir cap aquí): com és que li duis menjar a na Júlia? Què és que no en té? Ara sí, siguem realistes. Que MRW te dugui cada mes una bossa plena de tàpers de lassanya i cigrons és lo més polit i deliciós que te pot arribar des de sa roqueta.


Pots de Pastís de xocolata en conserva per La Cuina Vermella.

Un matí a TV3 vaig descobrir una pàgina molt interessant sobre cuina anomenada La Cuina Vermella. Avui he anat a investigar què tal era i això. I per sorpresa meva, havien penjat una idea genial i original per regalar aquests reis. Per això, he aprofitat per treure les teranyines a aquest bloc i donar una idea a totes les mares que tenen els seus fills estudiant fora. La idea consisteix en omplir pots de vidre de conserva (dels xinos) amb massa del pastís de xocolata que més us agradi. Després el podeu decorar com volgueu, perquè tengui una aparença regalable. I voilà! Els vostres fills tindran l'armari ple de pots de pastís de xocolata en conserva per quan tenguin un antull (o antojo).

P.S.: Gràcies, mamà, àvies i tothom que m'ha fet arribar ses delícies de caseta fetes amb amor i experiència.

El romanç del món.

2010-10-28T17:16:00.000+02:00

Des de fa uns anys, les camisetes amb la inscripció "I (love) you-algunacosa-país" han conquerit els armaris del món -bé, potser seria millor dir els països desenvolupats o capitalistes en comptes de món. Jo estim MNC (Menorca), tu NY (Nova York), ell BCN (Barcelona), ella LDN (London) i l'altre BRL (Berlín). El món estima, porta cors dibuixats, publica que està enamorat i no ens n'hem adonat. Bé, estima o només ho fa veure?

Si deixam a un costat les modes actuals, i ens fixem amb la literatura també hi trobem l'amor com a tema principal. Ja a l'època clàssica (Grècia i Roma), Odisseu feia el seu periple pel món -entès com la concepció que en tenien en aquell temps-, mentre Penèlope l'esperava fidel a Ítaca i es convertia així en el màxim icone de la dona fidel. Els trovadors escrivien poesia amorosa a les seves enamorades. Tanmateix ells eren més discrets i es dirigien a la persona estimada amb pseudònims. Als segles següents l'amor passà a ser un teme secundari de les històries bèl·liques i de grans herois. Però va arribar un moment en què les dones es van cansar d'estar casades amb un home a qui no estimaves i per això els posaven "les banyes". La literatura, doncs, tot i ser fictícia, representà aquest fet amb històries laberíntiques d'amor secret i traició.

Arribats a aquest punt, l'odi ja ha entrat a la literatura. De fet, ja hi era: els diferents bàndols d'una història de guerres s'odiaven fins la mort. Però en aquest cas estem parlant d'un odi diferent: un odi sentimental. Un odi ple de ràbia, venjança, enveja i traició. Nasi Mascaró -sí, em sap greu, però l'he de tornar a citar- va dir un dia que tots aquests sentiments no et feien res de bo, que et deixen demacarat, que no et deixen viure la vida com cal. Bé doncs, la gent s'havia cansat d'estimar, perquè l'amor era (i encara hi és) als llibres, a la música, al llit i, fins i tot, a la sopa. Com que l'amor s'havia convertit en rutina, era l'hora d'odiar. Potser es va escollir l'odi com a alternativa, perquè aporta més adrenalina. El lector o l'espectador no sap com reaccionaran els personatges davant aquest fet tant extraordinari. Com diuen en castellà, el públic té "el alma en vilo". Aquest nou tòpic els aportava un sentiment diferent, més fort i poderós que l'amor.

Un exemple d'aquesta temàtica són les telenovel·les de les quatre de la tarda. Antonio Fernando (AF) i María Lucía (ML) s'estimen bojament, però Mª José Alberta també estima a AF i fa l'impossible perquè l'amor dels primers no sigui factible. El seu odi és tant gran que la història acaba amb un tir a AF i ML en una seqüència de tres capítols. Àngel Guimerà també va escriure històries com aquestes. L'única diferència és que les seves són molt més comestibles que les telenovel·les. Tot i així, Guimerà era fidel a la tradició i, per tant, l'amor resultava triumfant.

En conclusió, el món odia interiorment i vesteix el seu exterior d'amor. Si l'evolució segueix la roda de l'amor, arribarà un dia que l'odi serà rutinari. Llavors, quin serà el seu substitut? Talvegada -i només és un postulat- l'escollit serà el victimisme. He de dir que actualment també existeix el tema de l'amor en la literatura i que com en tot hi ha excepcions amb el cor massa bla per odiar o massa congelat per estimar. Finalment, una proposta pels estilistes: "I hate you-algunacosa-país".

De professor(s), articulistes i nombres.

2010-10-07T11:00:00.002+02:00

Així com demostrava Nasi Mascaró que hi ha topologies d'alumnes, he d'afegir que també n'hi ha de professors:

El senyor B. és un home més bé baix (menudet, diríem carinyosament). Amb barba d'uns quants molts de dies. Porta les ulleres a la punta del nas i segons quan se les treu de forma que pengin glamurosament d'un cordó. Acompanya l'explicació amb la gestualització pausada de les mans i de la projecció d'un pdf o esquema (lo más de lo más dins el món acadèmic). Juntament amb això, camina lentament d'una banda a l'altre de la classe i obre els ulls fent veure que allò que ens està explicant és sorprenent i interessantíssim. A mitjan lliçó s'atura i fa un glop d'aigua d'un got de plàstic correctament col·locat sobre la taula. Qui no l'ha vist i llegeix aquesta descripció es pot pensar que és un home tranquil, però no. Parla amb la boca quasi tancada. Estreny les dents i només mou la llengua (interiorment, és clar) i els llavis. Els nervis queden enmig dels caixals.

"Aquí, señores míos, aprendran a escriure bé. Aprendrem a esciure textos expositius i argumentatius, perquè si algú qualque dia se li passa pel cap escriure un article, no sigui un homicidi per a la humanitat". Bé, el professor F. B. (de Català I: Anàlisi i Producció de textos catalans) no va dir ben bé això, però posaria la mà al foc que ho va pensar.

Ens va recomanar llegir articulistes de diaris. Personalment va anomenar a Sebastià Alzamora. Vaig pensar en Juan José Millás. Cada divendres llegia un article seu a la contraportada d'El País. Llavors vaig recordar els cafès de Ses Voltes, però només va ser un segon de malenconia.

Avui matí amb cafè -de fa dos dies-, cereals i una taronja a la taula, llegia a Sebastià Alzamora, Juan José Millàs i Empar Moliner. No té mal gust el senyor B. Però no tots els textos d'opinió són argumentatius ni tots segueixen el model. I aquests són els que m'agraden més, com per exemple el de l'ultim divendres (1/10/2010) de Juan José Millàs:

El pin del móvil y el puk del módem, la contraseña de iTunes, el teléfono fijo de mamá, el prefijo de Asturias, la clave de acceso al cajero automático, la matrícula del coche, el número del DNI, la inflación interanual, el producto interior bruto, el diferencial de la deuda, la talla de los pantalones y la ropa interior, las dimensiones de la pena, los 31 días de enero y los 28 de febrero, tu cumpleaños, nuestro aniversario y el del fallecimiento de papá, el tiempo de cocción del huevo duro y la caducidad del yogur, las cucharadas diarias de jarabe, la cantidad de sal, el valor de referencia de la urea, las pulsaciones por minuto, la temperatura del microondas, las horas de insomnio, la línea 5 del metro y el vía crucis de las 12 estaciones, los dígitos de la hipoteca, el IVA, el IRPF, el Euríbor, el tanto por ciento de descuento, los puntos de la tarjeta de Iberia, la hora de entrada, la numerología china, los honorarios del dentista, los dedos de la mano, los pelos de la cabeza (pocos), los pares de calcetines, la cuenta del supermercado, el cuentakilómetros, el cuentarrevoluciones, el contador del gas, de la luz, las páginas de Anna Karenina, los volúmenes de la enciclopedia Espasa, el limitador de velocidad, los metros cuadrados construidos y los hábiles, los cuartos de baño, los puntos de luz, el salario bruto y el líquido, los años de cotización, el tiempo de carencia, la tercera temporada de Mad Men, la cuarta de El ala Oeste de la Casa Blanca, la quinta de Los Soprano, el control del peso, el podómetro, el metrónomo, los litros de agua consumidos, los goles del domingo, el porcentaje de seguimiento de la huelga según los sindicatos, según la policía, según el Gobierno, la patronal o Dios, el décimo de Navidad (que acabe en 7), la indemnización por año trabajado. Y la sala 10 del tanatorio, por ejemplo.

Números, J.J. Millás (El País, 1/10/2010)

Contra

2010-09-30T12:44:00.001+02:00

No opinaré sobre la vaga general d'ahir, ni sobre els piquets, ni sobre els incidents. Només pretenc descriure el que vaig viure.

L'escenari de la vaga si és escabrós des del sofà de casa, encara ho és més quasi a primera fila del teatre Passeig de Gràcia. Amagats darrere un banc o una estació de bus observàvem com l'agresivitat s'apoderava d'una lluita que s'hauria de fer en paraules. La pell de gallina i les llàgrimes al coll davant la imatge macabra. Què n'aprenem tanmateix quan de petits ens diuen que "no es pega a ningú"? Res de res. El més fàcil és pigar un cop; el més difícil, raonar. Foc i fum al carrer. Els nervis es poden entreveure baix les proteccions dels mossos d'esquadra. Ballen "rotlo-rotlo" amb les furgones al bell mig del passeig. Surten, disparen, juguen a indis.

Contra el fusell, un somriure.

Contra la rutina, la poesia Contra el realisme, la utopia Contra el fanatisme, la ironia Contra el fusell, un somriure Contra el racisme, fraternitat Contra la fam, solidaritat Contra l´imperialista, l´humanista Contra la Contra, el Sandinista Contra la intolerància, estima com vulguis Contra la tortura, els Drets Humans Contra la guerra, insubmissió Contra el fusell, un somriure

Companyia Elèctrica Dharma.

Obrim pas a colzades.

2010-09-25T10:37:00.001+02:00

23 de setembre, dijous, i hem acabat classes per aquesta setmana. Festivitat de La Mercè a Barcelona. Decidim anar als concerts d'Obrint Pas i La Pegatina, però arribam a misses dites.

Llums i acció! Obrint Pas comença el seu concert. Banderes i cants independentistes. Del ritme lent, lleugerement folklòric (no de les cantants folklòriques, si no entès com a música tradicional) passam a un ritme més ràpid, tirant a batukada. Els espectadors presents embogeixen. Comencen a saltar, a empènyer, a calcigar, a pigar colzades, es tiren l'un damunt l'altre, damunt tots. El vent converteix la mar tranquila en mar brava. Sent que sóc una barca empesa per les onades. Ara amunt, ara avall. Les onades peguen fort, fan espuma. De sobte, com al passatge de Mosiès, la mar s'obre fent un cercle al mig, tothom empeny enrera per deixar un forat al mig de la pista. Els embogits comencen a entrar d'un en un dins la rotllana i ballen al seu ritme. Tothom s'estreny perquè una elit pugui ballar tranquilament.

M'agrada Obrint Pas. M'agrada escoltar-los de tant en tant des de l'ordinador. M'agraden les seves idees clares. M'agrada que siguin valencians i rompin el tòpic del secessionisme. El que no m'agrada és el seu concert, si més no els espectadors del concert. Perquè la música -al meu parer- serveix per estendre un sentiment, per obrir els cors, el pensament; no per arribar copetjat de per tot a casa.

Entre la maror arrib a la conclusió que és normal que als joves independentistes no ens prenguin sèriament quan l'únic que sabem fer és pigar-nos cops. Hi ha moltes maneres de demostrar el que pensem, i em perdonareu, però crec que aquesta no és la manera. És clar que hi ha moltes maneres de pensar.

Recopilatori.

2010-09-21T13:16:00.002+02:00

La professora de Literatura, Nora Catelli, ens diu que en aquesta assignatura analitzarem el que van escriure grans autors de la història. Analitzarem la forma del que van escriure, l'essència. No observarem perquè Baudelaire va escriure Les Flors del Mal ni què pensava Flaubert mentre construïa Madame Bovary. Això (fer l'anàlisi d'aquest per què), diu, és el que fan els escriptors: sempre es demanen el perquè i no com. Ho volen saber tot.

I m'he espantat, perquè ahir vaig fer un comentari de text sobre Peeping Tom de Jaime Gil de Biedma i vaig escriure: "en este poema en realidad el poeta da más importancia al contenido que a la forma". I ara la professora em diu que la forma és el més important. El contingut només interessa als escriptors. A mi m'interessa el contingut, perquè per mi n'és l'essència del poema, i no som escriptora.

***

Li explic al meu company de pis i d'aquesta nova rutina que, després d'anar a veure Lope al cinema amb na Neus, tenc unes ganes terribles d'escriure. M'envaeix una bombolla de paraules i lletres com un nus a la panxa. Però no sé què escriure. Mentida. Sé què escriure, però no sé com. Tenc entrevessades les idees i no em surten per cap dit. Potser és per allò què va dir no sé quin escriptor: "Nunca escribas al calor de una emoción; siempre escribe recordándola".

Tampoc sé què he d'escriure aquí a aquest bloc. Escriuria moltes coses, moltes. Però fa dues entrades que tenc un "ni fu ni fa". S'han d'acceptar totes les crítiques, però no puc evitar que em faci mal no agradar als pocs lectors d'aquest bloc modest i verd (sense madurar, s'entén).

Sempre he volgut saber qui són els nombres que surten a les puntuacions d'aquest meu bloc o els comentants anònims, fet impossible. Se'm desperta una certa curiositat cap aquells que s'amaguen darrera un pseudònim o un anònim o un nombre. Els pos cara i raó per escriure'm i llegir-me. Però segurament m'equivoc; talvegada no.

***

A casa el tresor més gran és sa guitarra de'n David. Dissabte a casa. Amics, guitarra i cançoners.

Mira al cel i escolta es vent que de Menorca te crida. Te dirà que tu ets sa vida i des meu cor s'aliment.

Menorca és un jardí florit. Ses menorquines són roses (...) Jo vull romandre a Menorca del meu amor, que una menorquina moreneta i fina m'ha robat el cor.

***

Joan Pons escriu al seu facebook (mai tant ben dit) de La Casa de Gel que la presentació del llibre al Parc de la Ciutadella ha estat un èxit com estava assegurat, que ha conegut un dels bloggaires més admirats per ell i no s'ha endut cap decepció cara a cara. No m'és difícil posar-li cara a aquest bloggaire. És possible que m'equivoqui, per això no us desvetllaré la meva conclusió. Hi volia anar i no hi he anat. Ja hi vaig anar a Ciutadella. Ho volia repetir, però Barcelona està carregada de possibilitats i s'ha de triar. Si hi hagués anat, ara no tindria el dubte, la incògnita d'aquesta cara del bloggaire predilecte de Joan Pons.

***

A Barcelona plou. És agradable aquesta pluja que s'emporta la pols i la contaminació de la gran ciutat. És agradable poder respirar olor a banyat, recordar olor a terra i pluja.

Aquests dies he correborat la idea que xerram sobre el temps quan no sabem de què parlar. A l'ascensor el veí de dalt: "No fa gaire bon temps avui, eh...", "No, no... què hi farem?". A l'universitat: "Pff... quin temps que fa avui, no?", "Sí, sí... un oi de temps, però bono...". Al partit entre el Barça i l'Athlètic de Madrid: "Parece que a este punto del partido el cielo se ha nublado", "Sí, efectivamente. Hace un rato radiaba el sol, pero parece que las nubes lo están tapando". Fins i tot els locutors de futbol xerren sobre el temps quan no saben què dir sobre el partit. Talvegada perquè estan a favor de l'Athlètic i ja no saben què dir, perquè no hi ha res a dir?

Gramàtica de l'equilibri

2010-09-11T13:11:00.001+02:00

Com que a sa llibreria Pau de Ciutadella no van aconseguir trobar-me un exemplar de la Gramàtica de l'equilibri (i no de l'exili com la dependenta es pensava que era) de Sonia Moya, us haureu de conformar amb una delicatessen:

SUCRE

Perquè tinc pànic d'exhaurir
les provisions de sucre
del meu rebost petit,
amuntego paquets de quilo
a la rodalia de la meva cuina,
a la bústia, al safareig,
al calaix de les fotografies,
a l'escletxa del devedé,
al bidet i a la catifa,
dins l'armari de les tovalloles,
a la tauleta de nit,
sobre els llibres de poesia
i al teu cantó del llit.

I això que, a sota casa,
el súper obre al migdia.

Sonia Moya.

I em demanes

2010-09-01T17:32:00.000+02:00

que si tenc ganes de partir i jo te dic que sí, moltes, moltíssimes. Un sí a mitges, perquè tot és molt confús i Sa boira no m'agrada.

Me deman per què Pere Xerxa ha esperat tres anys a penjar versos al seu bloc. Potser els rentava i els ha estès, perquè s'aixuguin. Degoten sentiments. I no en quedaran de sentiments, ja no seran teus d'aquí quatre anys, ja no ho són, que no ho saps, Pere Xerxa? Dius que estimar és un mal costum. Però estimar només és dolent quan es fa costum. Perquè no hi ha res pitjor que acostumar-se a que t'estimin. L'amor es converteix en costum i la seva absència és rara, estranya a tu mateix. Però el costum és tant dens, que no et pots creure ni tu mateix que ja ni t'estimes. Perquè ja no és teu. Cosificació de l'amor.

Ja no entenc res del que escric. Tenc mil idees dins es cap que vull escriure i no puc, perquè me tens es cap quadrat. No entenc perquè us explic ma vida en vers prosificat. No ho entenc, perquè tenc un nus que m'escanya.

Refrescar.

2010-08-24T13:00:00.001+02:00

Cap a Punta Nati. Mira cap enrrera, Ciutadella t'abraça. I jo només desig asseure'm aquí, damunt l'asfalt calent. Observar com les façanes de colors es tornen llumets. La Lluna dalt de tot, quasi rodona, quasi perfecte vigila l'enormitat de la Terra. El cel rogenc, hem arribat tard. Posta de sol finiquitada. La terra té estries. La terra rogenca es romp darrere dels matolls verds.

***

La música estrident de les discoteques se'm fica al cap. Señora su hijo es un sol: sale y se pone, sale y..waka, waka, eh, eh! papapararpapa... El sol guaita. Tenc feina avui capvespre. Quina vessa les frisseres, l'estrés, jo-vulls. Son. També vas sortir? Sí...mai més! I no saber què dir, perquè la vessa se'ns ha menjat la llengua.

***

Avorriment matiner a la benzinera portat pel vent del sud. No aconseguesc sintonitzar la ràdio. No existeixen les emisores de jazz? L'altre dia en vaig trobar una i em va fugir. Summertime and the livin' is easy... És summertime; però no, easy. Avui capvespre Sant Bartomeu. 23 d'agost. Calada als replans de sa Platja Gran. Ferreries. Posar les coses a puesto. Confusió.

***

Cinc hores de son. 10.20. Somnis molt estranys. Ara només record la sensació de despertar-ne. La mateixa confusió. Vaig a la perruqueria. Els cabells s'han de tallar perquè cresquin amb més força. T'han crescut molt... Filosofia perruquera. Dir les coses. Com dir-les. Xafardejar. Renta'm els cabells amb aigua freda. Refresca'm les idees, els sentiments, les il·lusions, la vida.

Millonari de llibres

2010-08-13T12:39:00.003+02:00

Faig un repàs a l'actualitat "nacional" a través de El País internauta. Bogotà, Rússia, EUA, Irak, incendis, política, Carod. La cultura es conserva millor. Carme Riera maquilla la lectura amb un sensualitat de caure de cul. No trob Juan José Millás avui. Una llàstima. La prosa d'aquest escriptor és deliciosament irònica. Una ironia quasi impersceptible. Daniel Verdú ha publicat una crònica. No sé qui és aquest periodista. No en tinc ni la menor idea. Però la crònica és corprenedora. Més que la crònica, ho és la història que explica.

- I l'any que ve què estudiaràs?

- Lingüística. Rus i anglès.

- Mmm...Lingüística, eh... I què fas amb açò després?

- (Gran pregunta!) Puc traduir, estar en qualsevol mitjà de comunicació...en fi, moltes coses. (Però en realitat me mor de ganes d'editar).

Ara hi ha editors independents. Joves emprenedors que editen només allò que els agrada. No esperen correus d'escriptors. Poden trobar una bona venta un dissabte vespre al bar de la cantonada. Són editors que dormen amb l'editorial a casa. Que recuperen grans llibres i els tradueixen. Que donen a conèixer al desconegut, ja sigui vell o jove.

Després d'escriure un llibre, el meu somni és fundar una editorial. Si més no treballar-hi. Amb n'Elies somniam a vegades que compram un local (Cas Cònsol, per exemple) i posam un bar-biblioteca. Bona música, bona literatura, bon cafè. Molta satisfacció i els beneficis necessaris. Editar llibres de joves escriptors amb un futur que ni s'imaginen. Promocionar l'empenta i no la retrospecció. Somnis.

Daniel Verdú explica la història d'un home, Abelardo Linares, que aconseguí la biblioteca de millons de llibres d'un gallec, Eliseo Torres, exiliat a Estats Units. Va heretar la llibreria d'un home que odiava vendre llibres. La va portar a Sevilla i ara pensa en vendre-la. És difícil aconseguir llibres de qualitat. És difícil que els llibres de qualitat es venguin. Perquè ningú vol els millors worst sellers.

Jo faig una proposta: deixi senyor Abelardo Linares que acabi la carrera. Deixi que aprengui tot el que he d'aprendre. Deixi que convenci n'Elies. I llavors li comprarem la biblioteca. No sé on la posarem, perquè a Cas Cònsol no hi cap, segur. Però, qui sap?

Vols quedar i aclarim el món?

2010-08-12T02:56:00.000+02:00

Avui, bereneta-sopar a s'hortal de na Maria. Amics, espelmes, música, bon ambient. De bon principi ningú sabia ben bé què contar. La situació només convidava a escoltar el silenci i olorar melmelada de tomàtiga, coques, panets amb sobrassada. Llavors l'afluència de cervesa i la brisa d'un ventet suau ens ha empès a una conversa aparentment inacabable.
Direu que en aquestes reunions d'amics només es ralla d'amor, sexe, futbol i crítiques a altre gent ignorant del que li cau damunt. D'això evidentement també n'hem parlat. Però també hem arreglat el món.
Alguns han definit la seva postura política. PP, PSOE, PSM, EU, EM, HDJASJFLKAD... uuuh massa embull entre tant adjectiu! No...jo m'estim més "passar-me sa política pes forro", deien alguns. D'altres ho tenen ben clar.
Després ha tocat rebre a l'Església. Morirà o no? Aclarirem primer què és Església per noltros. És el conjunt de religions de tot el món o és la representant de la religió catòlica? Definit el concepte que discutim arribam a la conclusió que morirà, o si més no morirem nosaltres i el que ens interessa és viure amb Església o sense.
Seguidament hem arribat a Estats Units i el petroli. La guerra d'Irak, els preus petrolífers (molt a mà aquest estiu), un robatori, capitalisme. Tot ens ha duit al comunisme. Què és ha damant algú. Se li ha explicat com s'ha pogut -no en les paraules i vocabulari de Marx, més voldríem!-però se n'ha anat as llit satisfet segons sembla. El Comunisme no s'ha arribat a aconseguir mai, perquè no s'ha implantat adequadament. Massa tard per fer-ho? No ho sabem.
Llavors una experiència personal ens ha portat a Àfrica. Primer al Marroc, llavors al mundial de futbol i després a la diferència entre rics i pobres tant notòria en els païssos del (nostre) sud.
És el torn de Rússia. Incendis, la taxa de mortalitat puja, una velleta amb la boca tapada així com pot i que a hores d'ara ja deu ser morta, fum negre a les ciutats, 35ºC a l'ambient i a la sang d'aquells que beguts de vodka es tiren a l'aigua per refrescar-se sense pensar que no saben nedar. Hectàries de naturalesa cremades. I aquest hivern a estudiar rus, que esperem no em cremi les neurones de la mateixa manera.
Tanmateix d'aquí dos anys el món s'acabarà. 2012. No. No s'acabarà el món. Açò és una teoria Maya que explica com l'eix de la Terra anirà canviant de posició. Si està inclinat cap a l'est, l'any 2012 es mourà un poc cap a l'oest. Però no passarà res. Tot seguirà igual. Jo no ho sé, però qui ho explica ha tranquilitzat es personal.
Del descongelament de l'Antàrtida hem anat als aqüífers subterranis de Menorca. D'on ve si no l'aigua dels pous? I si no estiguessim "aferrats" a una roca, seria divertit despertar-se suvora Amèrica!-diu algú. I s'estret de Gibraltar com el travesses? -contesta un altre. En Meca el va travessar...amb taurons, i de tot que hi ha per allà baix. Qualsevol el travessa! -respon un altre. Les morenes. Un animal que no ens fa cap gràcia. Pel que vaig entendre al llibre La Casa de Gel de Joan Pons, les morenes i les anguiles són el mateix. Però reben un nom o un altre segons en quina aigua nedin. Primer neixen a la mar salada, neden fins l'aigua dolça, es reprodueixen i llavor tornen a l'aigua salada, on moren. O a l'inrevés. No ho sé. Qüestió: que tenen unes dents com agulles i no fan gràcia.
Són les dues i seria hora de fer un pensament, al·lotets. Arraconam açò i anam as llit que demà és dijous, és tard i vol ploure.
Segurament m'he deixat molts temes sense captar en aquest petit fragment. Massa reflexions. A poc a poc i en bones ho anirem paint, sopar i xerrada.

2010-08-10T11:57:00.000+02:00

 El bes, Rodin.

Quin tebi pler l'estimar d'amagat

tothom qui ens veu quan ens  veu no ho diria

-però nosaltres ja ens hem dat l'abraç

i més i tot, que l'abraç  duu follia.

La seva cambra si em té enamorat!

¿On és l'espieta que l'amor  ens priva?

Joan Salvat Papasseït, La Rosa als Llavis.

Avions e vents.

2010-07-29T12:09:00.000+02:00

"Senyors passatgers, el capità de vol els dóna la benvinguda..." Gràcies senyor capità, encantada de conèixer-lo i per fer-nos aquesta visita guiada per la pista. Les línies grogues i verdes són molt polides, potser algunes s'haurien de pintar de nou...
Em submergesc en El Quadern Gris (Josep Pla), perquè la monotonia d'aquest paisatge m'avorreix terriblement.
Enlairam i no ho suport. No he volgut ser mai cap ocell. Volar? Això ja ho faig amb els peus a terra i sense ales a l'esquena. Enlairam i tanc els ulls, perquè sembla que se m'han de girar. Puj les espatlles, retenc l'alè, contrec tots els músculs. La pressió m'aixafa les neurones. L'aire que guard es fa una bombolla dins la panxa. Vol sortir com una bufada de vent emportant-se el cor, els pulmons, la llengua, les dents pel camí. Per fi tornem a la posició horitzontal. Les línies verdes i grogues s'han tornat blau immens. Però no hi ha res com el blau del mar. Aquest blau és transparent, no hi ha res a dins més que aire. Dins el blau del mar hi ha tot un altre món.
Sec tota sola; dos seients sense seient ("hom que seu") a banda i banda.
Les assafates (no totes són dones, però ja que no sé si existeix la paraula "assafato" deixarem el plural femení, que hi queda prou bé) comencen la seva quiro-dansa. Dreta, esquerra, ara els dos braços, davant. Pausa. Jaleco, estirem. Somriure. Mascareta amunt, avall i a la boca. Salutació i tots aplaudim. No, no aplaudeix ningú, perquè els únics espectadors observen les cames llargues o el cul estret de les assafates. Els altres, absents o concentrats en els seus quefers o noresos.
Mentre Josep Pla em descriu el vent de tramuntana a Palafrugell (amb un realisme aclaparador, que sembla que el cabell se m'esvalota entre tant d'aire). Vent del nord que bufava airosament ahir i segurament tota la setmana. Aquell que li fa mal estar a s'àvia. El mateix mal estar que em fa a mi el vent del sud, que deixa xafogor, humitat i rissaga daumnt les cases menorquines.
Git tot això a la bossa de paper reciclat que he trobat dins la butxaca del seient anterior al meu. Git glopades de tinta blava. La bombolla d'aire es metamorfitza en lletra lligada.
I, ara (llavors), Barcelona. Grisa, mutable, indiferent a la individualitat.

El llibre deshabitat

2010-07-23T12:53:00.000+02:00

"Quina vessa, aquesta xerrameca! Parlar perquè el silenci molesta molt, tant com a mi el paper blanc. De jove escrivia i escrivia com un boig. Sense tenir res a dir. Només tenia clar que volia ser escriptor, publicar, veure el meu nom a la protada d'un volum exposat a totes les llibreries del país. La foto a la solapa. Traure un llibre cada dos anys. [...] Aquestes eren les meues pretensions en aquell temps d'inconsciència. Em fascinaven els intel·lectuals i tot el que els rodejava. Els poetes i la seua aura magnètica. Tot era misteriós. Molt prest vaig comprendre la magnitud de la meua estupidesa, però ja estava emmetzinat, malalt de lletres. Un malalt condemnat a una mort prematura. Per mi el llibre era un objecte sagrat, el fruit d'un desig amagat, un talismà. Per què no podia ser jo un escriptor de renom? O millor encara: un escriptor de culte, d'aquells que no participen en els saraus de promoció de la seua obra ni en actes multitudinaris de signatura d'exemplars. Tenen molta cura de la seua imatge, i el seu nom només surt a les tertúlies dels intel·lectuals més influents, i a les revistes especialitzades i fortament subvencionades per l'administració. Qui somniava tot això només era un lector compulsiu, empiocat. [...] Des del primer vers. Centenars, milers de pàgines magistrals, escrites per genis que em feien plorar d'enveja."

El cos deshabitat, ESPERANÇA CAMPS

I encara no sap ningú que mentre estudiava la biografia de Mercè Rodoreda per a l'examen de literatura catalana vaig plorar com una filleta petita, vaig plorar i sanglotar fins que no vaig poder més, vaig plorar d'enveja, vaig plorar de ràbia perquè mai no podré tenir ni el lleu somni de poder-la conèixer a ella, Mercè Rodoreda, la primera persona que m'ha fet plorar sense dir-me res.

Holi-work

2010-07-14T16:02:00.000+02:00

Mentre els estrangers o locals se'n van de vaitge i de platges a Menorca, jo els ompl el cotxe o la barca de benzina perquè puguin dur a terme el seu viatge Estrella.

Avui m'han fet un curset de riscs laborals. El risc més gran, obviament, és un incendi. Però també existeixen els anomenats riscs psicolaborals. Suportar clients apàtics, discussions, equivocacions... ens pot afectar la xaveta.

El millor d'aquesta feina, a part de relacionar-te amb bones persones, són els personatges que passen cada dia per aquest restaurantcar. Des del que no sap com obrir la porta, al que et demana com anar a la platja des d'on els protagonistes de l'anunci d'Estrella Damm es tiraven d'un penya-segat, o al que et pregunta si "vens benzina, tú".

Sempre hi ha el client malhumorat que et mira amb cara d'inspector, però són tantes les escenes divertides que no serà pas pels clients que sufrirem riscs laborals. Per mi el pitjor risc laboral és la caixa. Fa dues setmanes que hi faig feina i només el primer dia no em va quadrar, però els nirvis són increïbles hora de fer caixa. Penses que ja l'has posada a retxa. Te l'has guanyada a base de carícies i teclejar números. Però en qualsevol moment es pot rebel·lar, se't pot girar en contra i fotre't la feina d'un dia baix. De moment m'estima, i la convivència és fàcil, però de l'amor a l'odi només hi ha un pas...

La suor de dos mesos servirà per un any a Barcelona i això és l'únic que importa.

Avorriu a un mort.

2010-07-07T23:12:00.000+02:00

A les vuit i mitja les televisions de tots els bars estan preparades, connectades a la fresca. Més cadires que de costum, que s'omplen d'espectadors i de banderes vermelles i grogues i vermelles. Llavors comença el partit. I jo rés dins la meva gàbia, rés perquè aquesta mitja hora que me falta passi ràpid.

Me conect, no tenc res més a fer. Pas pel Facebook i tot són crits d'esperança cap a una selecció, que tanmateix no és la meva. Però una notícia d'un grup d'aquesta red social exclama en ple fosquet de futbol espanyol que Jorge Lorenzo, el motorista, va rebutjar posar-se la camiseta de la "roja" per respecte als catalans, així i tot declara sentir-se mallorquí i espanyol. Aquest grup anuncia el fet de Lorenzo com una gran cursa pels catalans, quan en realitat és un gol més del gonellisme.

Les nou, per fi. Tanc i vaig cap al bus. Tots els bars estan expectants. Tenc la sensació que sóc l'única al món que camina, que no pensa en el futbol, sinó en les seves causes i efectes. Dins el bus tenen la ràdio encesa. El locutor d'esports sembla ignorar un infart cardíac mentre explica els moviments cautelosos d'una rodona. I pens que potser el món és una pilota blava i verda que es mou entre els peus d'algú, que ens porta d'una banda a l'altre, que es riu de noltros, que ens xuta i que ens fa rodar. Intent llegir, però els crits del locutor me posen nerviosa. Sembla portar el partit a la gola. Sembla que se li envà la vida darrere aquesta pilota.

Arrib a casa, només vull sopar i dormir. També hi ha la televisió encesa donant el partit de futbol ditxós. "Aquí també miram Espanya?!" dic mig furiosa amb un cop d'aire. Ningú em fa cas. Mentre sop, se senten petards i crids dels guanyadors (de què?).

I ara i aquí, escrivint això, molt més insignificant que el que ha passat fa només minuts (un gol d'Espanya, per-fa-vor!) arrib a la conclusió que:

1. Els no-espanyolistes serem menyspreats
2. Un pop, anomenat Paul, serà santificat i titulat en predicció futbolística, ja que és molt més fiable que la Pitonisa Lola.
3. S'han fet milions i milions amb els baluards de la "roja", que segurament no aniran a parar a Àfrica.
4. El capità del Barça, Carles Pujol que enhalteix orgullós la bandera catalana mentre juga amb els blaugrana, ha marcat el semigol.

Llavors vaig a la pàgina web de El País i em trob com a primera notícia que "Espanya s'infiltra en la seva primera final d'un Mundial contra Alemania", fins i tot poden re-gaudir del gol de Pujol. No hi havia anat a caure, perdonau-me. No havia pensat que els diaris espanyols tenen un noi assegut a l'ordinador esperant el resultat final de l'esport que dóna més diners per fer-ho públic, perquè demà vendran milions d'exemplars. Llavors Espanya els haurà salvat el cul, però no serà ni Zapatero ni Rajoy, serà Carles Pujol, un català. Tanta ironia pot arribar a fer mal!

6 de juliol de 1985

2010-07-06T17:59:00.000+02:00

No, jo no hi era al Camp Nou l'any 1985 mentre Lluís Llach omplia de llumenetes les grades del camp de Barcelona. Ara fa 25 anys Llach va omplir d'honor i dignitat les cordes vocals que es trobaven al Camp Nou. Lluís Llach fa ja 25 anys va aconseguir que més de 100.000 persones cantassin a unison la seva crítica a la societat. Va aconseguir que per una vegada, els catalans aixequéssim la veu i cantàssim el que identifica ara els Països Catalans.

Els Amics de les Arts han versionat una de les cançons que avui també compleix 25 anys. No com Lluís Llach, però a la seva manera. Sempre increïbles.

Vint-i-cinc anys de deixar-se la veu, de construir un poble, de posar banda sonora a una lluita de reconeixement, de demostrar el què és sentir-se català.

S'avi Perico

2010-06-25T13:49:00.000+02:00

Diuen que s’avi era un homo de bona conversa. Sempre tranquil, sempre amb una paraula polida que t’alegrava sa cara. S’àvia diu que li agradava que el cuidassin i de fet es deixava cuidar. Aquests mesos de malaltia i de doctors tots l’hem cuidat de sa millor manera possible, perquè s’ho mereixia i ell s’ha deixat regalar felipes i carícies de tots noltros.

Però a més d’un bon pare, avi i marit, s’avi Perico era un bon santjoaner. Sempre recordaré es dia 23 a sa cotxeria veient pujar es cavalls cap a Sant Joan de Missa. Demanant sa capadeta i intentant fer entra, tot i que sabia que a s’àvia no li agradava açò de que es cavalls entrassin dins ca seua. Enguany Sant Joan dia 23 li regalava un toc de tambor i fabiol en honor seu, només per ell. Assegut dins es menjador aquell so harmoniós el va fer feliç. Dia 24 el mateix Sant Joan Baptista va voler que s’avi Perico visqués sa Convidada, es jocs des Pla, es Caragol de Santa Clara i es darrer toc de fabiol des del cel i as costat seu.

Tots tenim es millor record de s’avi Perico. Olor de pell dins sa cotxeria de sa casa antiga, Sant Joan davant es Molí des Cavallitos, felicitat entregada es dia dels Reis, jocs d’aigua i amagar en s’estiu. És en aquests records on s’avi Perico encara és present.

Hi haurà un puesto buit a nes banc des Born, una cocarrossa sense ocupar dins sa cotxeria o a nes pati a la fresca, una engronsadora sense engronsar dins es menjador. Aquest buit, però, el podrem omplir amb es millors records de s’avi Perico. Diuen que es va anar morint com una espelma, però aquesta espelma que es va apagar ahir no deixarà mai de treure fum que reviu es records.

Dalt es Cavallitos

2010-06-21T15:52:00.000+02:00

Després de dos dies de no visitar aquest mirall, aquest llibre de confessions i idees, m'he posat al dia i he llegit les darreres actualitzacions dels blocs que tenc agregats. Esperança Camps tornava a escriure de Sant Joan des de València.

En llegir l'article d'Esperança Camps han resorgit del baúl dels records, com a les novel·les de Proust, antics moments de Sant Joan. L'escriptora parla del fabioler que es va retirar fa uns anys, família seua es veu. A ca meua (perquè a cada casa Sant Joan és un món essencialment igual als altres) esperàvem a sa cotxeria de ca s'àvia Annita i s'avi Perico. Féiem sa bereneta de xocolati i ensaïmada, de rubiols, de formatjades, de pastissets i una dolça mullada dins un bon

got d'aigua fresca. Com que s'avi i Estampa de Sant Joan 1991,

s'àvia viuen ben davant es Molí des Cavallitos, Pacífic Camps

entràvem a nes pati des molí i es papà o es conco ens asseia damunt sa somera. Record que n'Aina (sa cosina) sempre tenia por i no hi volia pujar, però en Xavier (es germà) i jo cada any esperàvem sa foto dalt aquell animal que esperava per relevar a s'altre, que havia corregut Ciutadella des de les 14h. des 23 de juny.

Aquesta foto (que no he trobat) a nes pati des Molí és es millor record de Sant Joans infantils, de bulla, de confits, de visites, d'aigua pes cavalls, de gelats de menta, de camisetes de Xipell, de crema de sol, capells i ventalls, de bots i capadetes, d'arronsades i de família.

Mur: el meu suport.

2010-06-15T22:14:00.000+02:00

Seria fàcil pensar que el mur és el meu suport perquè és allà on m'aguant amb una mà després de córrer. On em recolz perquè la sorpresa ha envaït les meves cames. On m'hi atur a pensar, a observar el món.Per Alberto de Pedro el mur és molt més que una segona esquena. Per ell el mur és el suport artístic, on hi treballa les seves obres d'art. Els artistes convencionals treballen en llenços, en fusta, en tela, en cartolina; de Pedro ho fa damunt el mur.
L'art efímer desapareix. Els artistes d'aquest tipus d'art treballen les seves idees, les deixen fluir en un lloc públic on la feina de dies pot desaparèixer en segons. "M'agradaria que durassin. No eternes, però un poc. Llavors, m'ha passat que pos peces i al dia següent no hi són. Ho hauran vist vint persones, però m'agradaria que ho vegessin dues-centes. [...] S'entén que el carrer no és teu, és de tots, i els murs també tenen la seva vida. "

Alberto de Pedro converteix:

en:

La concepció d'aquest art porta al tractament del carrer com l'únic mitjà públic. Les galeries d'art són en definitiva comerços; els museus i sales d'exposicions, institucions a càrrec del govern. L'únic suport i mitjà de difusió lliure de cadenes (econòmiques i polítiques) és el carrer. És aquest el per què de fer un art a peu de carrer. El per què de desmuntar els esquemes de l'art. El per què de retallar finestres i portes fotografiades per aferrar-les a la cantonada de casa teva, allà on hi pixen els gossos. El per què de mostrar el món al món a través del mateix món.

TVE (Televisió Espanyola) té pocs programes que valguin la pena i un dels pocs és aquest: Con visado de calle on ahir vaig descobrir una nova forma d'expressar les teves idees. Una mitjà de comunicació públic, proper, fàcil i barat.
A veure qui és el valent que desobeeix les regles i surt al carrer!

Les paraules dolces den Pau Faner.

2010-06-13T22:07:00.000+02:00

"Si ara hi hagués estrelles dalt la volta del menjador; si pogués descavalcar i donar la mà a na Jus, deixar la qualcada, el cavall pasturant per les planures impossibles de l'enrajolat de mangra, menjant potser les boves de les cadires...

El va esperonar, el cavall. Es deia Simbad, el cavall, i per força havia de tenir un poquet de la màgia de les mil nits i una nit; i na Jus semblava tan acollidora i jove com una princesa. No sé com -no ho sap ningú- en Bernat es va trobar dins el menjador, dalt l'escala, dins l'alcova, i les cortines eren vermelles com domassos i la traginada era transparent, com de vidre, i les estrelles ploraven o reien gotetes d'or, o de mel. Si ara jo fos mon pare seuríem al menjador i em donaries a mossegar una dolça.

I na Jus reia, ulls de mel, lleugera i abellidora com un àngel."

PAU FANER, "Ulls de mel" per a Sant Joan.

Revista de les festes 2010 (Última Hora Menorca)

I els meus ulls enlluernen les parets d'aquest bar. No sé si tenc la pell de gallina per les dolces paraules den Pau Faner o per la brisa fresca que entra pel finestral. No plor perquè mai m'ha agradat fer-ho en públic. Però el meu cor ja plora sang a ritme de tambó.

Recta final al Punt Jove

2010-06-12T14:50:00.000+02:00

Ara que la Selectivitat ( o les PAU) han finalitzat podem dir alea iacta est! Per això volem donar les gràcies a tots els integrants del Punt Jove de Ciutadella i els encarregats de guardar la sala que han fet possible que els estudiants de Selectivitat poguéssim estudiar com déu mana: amb cafè, fotocopiadora, wifi i concentració. S’ha de dir que també van aguantar els moments en què necessitàvem fer un descans (un break o kit-kat en diuen) i un poc de renou. Una altra vegada, moltes gràcies i esperam que aquesta primera experiència serveixi de precedent pels pròxims anys.

Estudiants de Selectivitat de l’IES J M Quadrado i IES Mª Àngels Cardona

Per part meva vull felicitar a tots els estudiants que han participat a aquestes proves. Esperem que els forats del colador siguin grossos i passem la gran majoria amb la nota que cadascú necessita o vol.

Molta sort i molta festa!

Its net is its death.

2010-06-06T17:00:00.000+02:00

Teixeix el destí final. Tensa cordills invisibles entre les branques. Dibuixa pentàgons, els entrefila, dibuixa decàgons. D'un extrem a l'altre, minuciosament. Pinta sense colors el judici d'un insecte desprevingut, cegat per l'alegria del verd. S'alimenta de la mort. Es nodreix de l'amor aliè, l'aranya.

The Butterfly Circus

2010-05-31T15:07:00.000+02:00

"- But they are different from me.
- Yes. You too have an advantage: the more bigger is a trubble, the more glorious is the triumph."
Del curtmetratge The Butterfly Circus, guanyador del concurs de The door post, dirigit per Joshua Weigel.

Al galliner d'Espanya...

2010-05-26T15:58:00.000+02:00

...normalment s'hi senten veus que se'ls pot fer cas (omís, segons quan). Però quan les veus s'alcen de mala manera la cosa canvia.

Ens posem les mans al cap quan un pare o mare pega una galtada al seu fill, quan un home maltracta una dona, quan un alumne escridassa al professor, quan el mateix alumne pega a un company seu (bulling se'n diu), quan a algun país (molt, molt llunyà al nostre) els alts càrrecs arriben a les mans o als crits. Però mostrem indiferència quan la mateixa situació arriba a les nostres fronteres.

Ahir al Senat una lluita verbal va esdevenir crits, renou i males formes entre els diputats de dos partits (PP i PSOE, qui si no?). El govern de l'Estat és qui dóna exemple al poble. Si el pare diu males paraules a tort i dret, val més que no s'espanti en sentir dir "fill de puta" al seu fill, doncs ell n'és el culpable.

Un edil socialista, ahir també, va ser detingut per haver escridassat i insultat als prínceps d'Astúries. També són males formes de dir les coses i un mal exemple pel poble. La diferència entre els crits del Senat i els del diputat biscaí rau en què els crits del segon anaven dirigits a la intocable i excel·lent corona. Segurament hi haurà una llei que protegesqui els borbons de l'opinió del poble, però també estic segura que no hi ha cap llei que salvaguardi el poble de tanta estupidesa governamental, perquè els modals en aquest país només els guardam segons quan i segons amb qui. Pot ser aquest és el problema: que ningú és igual i per aconseguir que els de dalt ens escoltin ens hi hem de deixar les cordes vocals.

La condition de l'artiste peintre...

2010-05-18T15:00:00.001+02:00

... o 'la condició del pintor'. Quina és la condició del pintor? Representar allò que veu damunt un suport de qualsevol tipus? O representar allò que sent? Representar allò que creu veure, però potser no veu?

La condició del pintor és plasmar allò que el remou per dins, que li provoca sentiments. Potser; segurament sí. Igual de segur és que algú m'ho rebatria. Benvingut sia.

La condició del pintor és representar la realitat, però ningú ha prescrit que la realitat estigui carregada de detalls minuciosos, carregada d'ombres i llums, de línies perfectes. La realitat pot ser un quadre negre o un de mils colors. L'important és que sigui la teva realitat.

Però aquest quadre que us he adjunat respon al nom de La condition humaine. Potser aquesta és la condició humana: viure la realitat tal com és, tal com la pinta el pintor: de colors o en blanc i negre.

Imatge: La Condition Humaine, Magritte.

Aerodinàmica.

2010-05-17T14:19:00.000+02:00

Cada dia s'asseia a la vorera. S'asseia i llegia. Ara ja li faltaven unes pàgines per devorar d'El príncipe destronado. Li agradava llegir a poc a poc, sense frisseres, entenent cada lletra, exprimint-la per sentir-ne tot el gust. S'asseia a la vorera de l'acera del Passeig Marítim, damunt les set i mitja o les vuit de la tarda, quan el sol s'ha cansat d'escalfar i la lluna prepara el vestit blanc per sortir a ballar.

Cada dia sortia a caminar per aquell passeig tant blau. Li agradava anar-hi sobretot els dies de boira, perquè el mar i el cel es confonien en el mateix blau cendra. I cada dia passava pel seu costat. Però aquell dia estava cansada i s'assegué a un banc just darrera ell. Se'l mirà. Estaven asseguts en aquell punt on hi conflueixen dos carrils. Els dos carrils venen de dos llocs diferents però s'ajunten per anar cap a l'esquerra. Se'l mirà com passava les pàgines lentament, tot sentint-ne el tacte desgastant cada cel·luloide.

Cada dia s'asseu darrere d'ell en aquest banc de fusta broncejada. Ell no sap que l'observa, perquè viu en el seu llibre. S'aixeca i s'asseu al seu costat. A la vorera de l'acera on s'acaba l'imperi dels cotxes. Llavors li demana què llegeix i ell li diu que està llegint Com una pedra. El silenci l'envaeix per dins, no pot dir res. Mentre sent com els seus cabells volen cap aquell camí nou que fan els dos carrils. Volen per l'aerodinàmica dels cotxes. Llavors tanca els ulls. Perquè allà asseguts, senten com els cotxes els acaricien, els freguen. El vent que els acompanya els besa els genolls, les galtes. Els escampa els cabells, les pipelles. Els crida a l'orella. Necessiten respirar aquell vent. Necessiten olorar l'olor de cremat que deixen les rodes quan se'n van. Necessiten sentir que és l'aerodinàmica qui els empeny a córrer junts.

Al meu estimat professor.

2010-05-11T18:37:00.000+02:00

Un professor ens diu sovint que no hem de beatificar mai a cap professor, perquè amb el temps ens n'adonarem que no és tan gran com ens pensàvem inicialment.
Bé, quan m'ho va dir ja era massa tard. En aquell moment ja feia molts anys que havia santificat a un professor. L'havia idealitzat; aquesta és la paraula. Era per jo un model a seguir. De gran volia ser com ell. Però ara ho tenc molt clar: mai voldria convertir-me en ell.

Els noucentistes eren persones (tot i que encara n'hi queden) perfeccionistes, admiradores del món clàssic, poetes per excel·lència. Massa de tot això, fins i tot. El clar exemple és el panteisme que profetitzava Juan Ramón Jiménez a les seves obres: ell ho seria tot, la seva poesia (que també és ell) ho abarcaria tot; fins i tot després de morir. Irònicament, el meu llibre de castellà només en diu quatre coses. Els noucentistes proclamaven la racionalització de la literatura. Fora sentimentalismes! Què vingui la paraula nua!, deien.

Un noucentista és en el que s'ha convertit el que va ser el meu ídol. Un noucentista que cada dia comença les classes amb una etimologia, que cada dia (es pensa que) incorpora una paraula morta dins el vocabulari de parets vivents, que es desviu per una mica de música clàssica, que converteix els seus discursos en badalls incontrolables. Un noucentista perfecte i solemne, que no dóna lloc a una mica d'ironia dins classe, una mica d'humor. D'aquell que no fa mal a ningú. De negre i blanc fa la seva classe, sense una taca, perfecte.
Li voldria dir que la serietat no és inalienable al noucentisme, també hi podem incorporar l'humor sense cap problema. Es pot fer una broma amb un cultisme o un arcaisme sense que sigui un pecat.

El professor que em va alertar que no idealitzés cap professor, també em va dir que durant la història hi ha hagut massa noucentistes solemnes i massa poc d'alegres. Segurament, el que em va alertar tenia tota la raó i no en tenc cap intenció d'idealitzar-lo; tanmateix em contradiuria.
Si sabés aquest noucentista que escolt música clàssica -ja he anomenat moltes vegades a Strauss-, que he llegit i rellegit a J.R. Jiménez, que me sé una llista inacabable de llatinismes i etimologies gregues, que el blanc i el negre són dos dels meus colors preferits, que la sed de conèixer no se m'acaba mai, entendria que un noucentista pot fer una rieta de tant en quan. Si pel contrari ser noucentista vol dir no riure mai, m'estim més ser un nihilista, un nietzschià, un vitalista que segurament és com em tipificaria.

Et pot agradar la política, la literatura, la música, fins i tot la perfecció sense ser un avorrit noucentista? Digueu-me que sí. Tanmateix si és que no, m'és ben igual; mai hi he entès en taxonomia.

Amb amor,
la teva alumna.

Imatge: Eugeni d'Ors per Ramón Casas

Els pilars del (meu) món.

2010-05-10T19:52:00.000+02:00

2010-05-09T11:07:00.000+02:00

... i ningú té els guants per neterjar-la.

Torre de Babel

2010-05-04T17:33:00.000+02:00

Fa dos minuts m'ha telefonat n'Elies, que si passava per Ses Voltes ell era a fer un cafè; si no tenia res més a fer hi podia anar. Quan li he dit que havia d'estudiar llatí i grec m'ha tallat es rollo i hi ha afegit: "llegeix s'apartat d'opinió des diari Menorca, si pots. T'emprenyaràs". D'acord, no estic gaire de bon humor avui, ho reconesc... però quan ho he llegit no m'he emprenyat, m'he indignat que no és el mateix.

Bé doncs, resulta que un tal Juan José Gomila escriu a un apartat d'opinió del diari Menorca un article anomenat "Babel en el Senado" i com que el nom de l'apartat és "Crítica es libertad", jo empraré la mateixa màxima i criticaré des del punt de vista d'un gilipolles com ell em designa el que escriu i pensa -suposadament.

El senyor Gomila critica l'autorització del PSOE, davant les súpliques d'ERC, "a que al Senat s'entreuneixin les llengües co-oficials d'algunes regions (mitjançant servei de traducció simultània) amb la llengua constitucional". Es veu que això no li ha caigut gaire bé al senyor Gomila i per fer encara més ostentació del seu encarcarat conservadorisme ha utilitzat una santa expressió: la Torre de Babel, signe de la pluralitat lingüística i la biodiversitat racial.

També diu que "en tota Espanya existeix, això sí, una llengua comú que comparteixen i utilitzen tots els ciutadans espanyols (també els senadors) i que segons aquesta Constitució tenen el dret i deure de conèixer-la". Tots utilitzem una mateixa llengua, ves quin remei!

Però el senyor Gomila cau molt avall, massa avall. Sense arguments utilitza el tòpic més utilitzat dels darrers anys: la crisi econòmica. "En una situació de desesperança econòmica amb milions d'aturats, tasses de dèficit absurdes, etc. preocupar-se per produir una nova despesa inútil i convertir el Senat del nostre país en una Torre de Babel (segons en diu l'Apocalipsis) seria patètic". Així doncs no només utilitza el senzill tòpic de la crisi econòmica, sinó que augura que la pluralitat lingüística serà l'apocalipsis d'Espanya. Però la riquesa lingüística acabarà amb el Senat o amb el prestigi del castellà i, sobretot, amb el sentiment unitari d'Espanya com una nació unida, tanmateix una fal·làcia?

I llavors ja toca fons el nostre amic: "resaltar les diferències entre els espanyols és una insensatesa pròpia de "sortits històrics" sense sentit comú", diu. Home, gràcies! Si fer cara a la història, una història de repressió, i voler canviar el present és de sortits, a mi que me tanquin a un manicomi, a mi i a molts altres.

Potser el problema no és que la Constitució doni el dret i el deure al castellà i només el dret al català, potser el problema és que la data de caducació de la Constitució ha passat fa molta estona. Potser s'hauria de votar quins són els drets i deures que volem pels ciutadans d'aquesta Torre de Babel. Potser les divergències entre regions i llengües és només culpa d'uns caducs, només d'aquells monolingües que volen fer els bilingües de la seva condició: pobres incults en llengües. Si Espanya fos multilingüe, no discutiríem ara sobre si hi ha d'haver traducció simultània al Senat, perquè tots ens entendríem amb la llengua que fos.

PS: He traduït l'article de Juan José Gomila al català mitjançant traducció simultània, esper que no s'enfadi (perquè no sóc el Senat i encara tinc el dret de parlar català); tampoc esper que ho llegeixi...

Mamà

2010-05-02T11:01:00.000+02:00

Mamà, diuen que avui t'he de fer un regal. Un regal perquè som el Dia de la mare. Un dia en honor a les mares i a la seva feina.
Record totes les postals que et vaig fer de petita. De colors, amb dibuixos i un petit escrit en lletres tremoloses. O una bracerola amb boles de mils colors era la meva especialitat.
Llavors em van dir que això del Dia de la mare era com el Dia de Sant Valentí: "l'opi dels grans magatzems". I em vaig adonar que fer un regal un dia de l'any no té cap gràcia. I pensant-hi bé vaig veure que a una mare se l'ha d'agrarir cada dia, només basta una mirada, una paraula dolça, un silenci de catació després d'un sermonet. Crec que és això el que us fa feliç a les mares: el dia a dia, perquè si no hauríeu triat tenir els vostres fills un dia a l'any -2 de maig- i els altres ben guardadets dins el calaix d'olor a marsella.
I ara record aquella foto d'estiu, en què estàs estirada a la platja amb un banyador negre i qualque floreta. I ben al davant una panxa rodona i jo dins. Tinc la sensació que és la foto on surts més guapa, on realment la felicitat t'il·lumina la cara, més que no el sol.
Perquè les mares en sabeu fer tantes de coses i, sobretot, sabeu estimar. Perquè els fills no hauríem d'estimar sols un dia a l'any, sinó cada dia, cada moment.Gràcies perquè m'has regalat una vida i mitja: una és tota meva; l'altra mitja la compartim juntes.

Dibuixos de David Hettinger http://weatherburn.com/artists/collection.cfm?artistid=11

Invisible

2010-04-30T09:58:00.000+02:00

Literatura Castellana és una de les assignatures on he après més aquest any i no només de literatura, evidentment, sinó també sobre la societat en que convivim i els valors que ens han donat -família i religió. Llegint i analitzant la poesia de Jaime Gil de Biedma va sorgir la notícia d'un sense sostre mort dessangrat a Nova York per voler ajudar una dona, a qui estaven atracant. El més indignant és que ningú va fer res per ell, ningú va fer el menys mínim intent de donar-li una mà d'ajuda, que és el que havia fet ell precisament. Llavors llegir aquest poema de Biedma em va commocionar molt més:

Fue esta mañana misma,
en mitad de la calle.

Yo esperaba
con los demás, al borde de la señal de cruce,
y de pronto he sentido como un roce ligero,
como casi una súplica en la manga.
Luego,
mientras precipitadamente atravesaba,
la visión de unos ojos terribles, exhalados
yo no sé desde qué vació doloroso.

Ocurre que esto sucede
demasiado a menudo.
Y sin embargo,
al menos en algunos de nosotros,
queda una estela de malestar furtivo,
un cierto sentimiento de culpabilidad.

Recuerdo
también, en una hermosa tarde
que regresaba a casa... Una mujer
se desplomó a mi lado replegándose
sobre sí misma, silenciosamente
y con una increíble lentitud -la tuve
por las axilas, un momento el rostro,
viejo, casi pegado al mío.
Luego, sin comprender aún,
incorporó unos ojos donde nada
se leía, sino la pura privación
que me daba las gracias.
Me volví
penosamente a verla calle abajo.

No sé cómo explicarlo, es
lo mismo que si todo,
lo mismo que si el mundo alrededor
estuviese parado
pero continuase en movimiento
cínicamente, como
si nada, como si nada fuese verdad.
Cada aparición
que pasa, cada cuerpo en pena
no anuncia su muerte, dice que la muerte estaba
ya entre nosotros sin saberlo.

Vienen
de allá, del otro lado del fono sulfuroso,
de las sordas
minas del hambre y de la multitud.
Y ni siquiera saben quiénes son:
desenterrados vivos.

PS.: La pintura: Sense sostre de Magí Batet.

Sant Jordi

2010-04-23T14:52:00.000+02:00

Ai, oh, cuac que rico!

2010-04-19T22:28:00.000+02:00

Desalabança a Déu, nostre Senyor

2010-04-18T12:58:00.000+02:00

Els mitjans de comunicació en van plens de la notícia que ha escandalitzat a tres quarts de món i ha donat part de raó a l'altre quart.

En podia fer un discurs molt llarg sobre l'autodenigració de l'Eslgésia a causa d'abusos sexuals a menors per part dels representants de Déu a la terra, però no ho faré, perquè és massa llarg i no vull enredar amb fets que un quart de món sap (i els altres tres quarts ja intueix).

La meva fe va ser viva un temps ignorant, tot s'ha de dir. En aquell temps (no molt llunyà) desconeixia que hi haguessin altres religions, que durant la història, la religió catòlica no es conformava en dirigir la fe dels feligresos, sinó que els regia l'Estat. Ignorava que al món hi ha molts déus o que no n'hi ha cap. I el més important, ignorava que Déu és una autoajuda que fa més fàcil el món , les nostres vides i ens esdevé feliços, tot i que ignorants de tot això mateix.

La meva fe va ser viva un temps, però morí en convertir la ignorància en coneixement. Ara és morta i potser ressuciti algun dia, no ho sé.

Algú ha tacat la sotana blanca i no hi ha ni déu que ho renti.

2010-04-13T19:17:00.000+02:00

Tornem-hi amb Tuson, qui m'ha inspirat avui. "Un estat plurilingüe és molt car de mantenir" va dir un dia una gran eminència. Aquest universitari -que, evidentment, no és Tuson- publicava un llibre on, no es sap per què, volia estalviar uns números al compte bancari de l'estat. Quin honor tenir ciutadans que es preocupin tant per nosaltres, és a dir, per tots els d'aquest país que patim els daltabaixos econòmics!

La Índia té més de cinc-centes llengües. El govern, doncs, ha de destinar una gran quantitat de diners a la cura d'aquesta torre de babel. I invertir en llengua, vol dir invertir en educació, tot i que, veient les xifres d'analfabetisme al pròxim orient (de quin occident?) no s'hi deu veure gaire obligat. Així idò, hem d'acceptar axiomàticament que la Índia és un dels països subdesenvolupats i amb un dels índexs més alts del món, perquè ha de destinar una gran quantitat de diners al manteniment de les seves cinc-centes llengües.

Però l'eminència universitària es referia més bé a un país on hi (con)viuen set llengües de les sis mil al món: aragonès, aranès, asturià, basc, castellà, català i gallec. Crec que tots ja sabem quin país va ser l'afortunat de rebre l'ajuda i els consells del jove economista en llengües.

Espanya ha d'invertir una gran quantitat de diners a mantenir les seves prestigioses i iguals set llengües. Però si només en tinguéssim una, de llengua, ja no hi hauria d'invertir tant i estalviaríem una gran quantitat de diners (que paguem nosaltres, per cert) per destinar per exemple a ajudar als països més desafavorits (ajudar-los a acabar amb la seva situació amb més bombes, no amb més menjar... no us penseu).

Ja sabeu la solució a la crisi: una sola llengua a tot l'Estat. A què no sabeu quina llengua es convertiria en la comuna a tots els espanyols? No, el castellà no... l'aranès, home! És més, ja sabeu la solució a la crisi mundial: una sola llengua per tots els humans. L'anglès? No... el swahili que és més glamurós.

2010-04-11T17:55:00.000+02:00

"¿I els joves? Alguns catastrofistes fins i tot han arribat a dir que són semilingües; és a dir, talment com si fossin humans a mitges. És clar, amb tot de tios, rotllos, ¿que et vols quedar amb mi?, ¿ens obrim? i una dotzena més d'expressions com aquests, ja se'n surten els joves, diuen. Però els catastrofistes, que no són pas joves i que potser tenen una mica d'enveja vers la gent de la primera edat, perden de vista que una de les funcions del llenguatge és l'anomenada fàtica o del contacte; [...]. Paciència, doncs, catastrofistes; perquè els joves d'avui són, com els d'ahir, parlants de ple dret: posen els articles, els noms, els adjectius i els verbs allà on toca; [...]. Tenen, doncs, el control del sistema i, quan toqui, deixaran de parlar com adolescents (és a dir, quan ja siguin carrosses); però ara el que toca és que facin sonar la llengua entre ells com a llengua generacional."

JESÚS TUSON, Una imatge no val més que mil paraules (Contra els tòpics) (Ed. Empúries, 2008)

Gripau Babau.

2010-04-08T20:25:00.000+02:00

Hi havia una vegada una princesa que mentre estava a la seva cambra, molt bonica i carregada de luxes, se li va aparèixer un gripau babau, que li va demanar si per favor li podia donar un bes, perquè així es convertiria en príncep, que és el que realment era abans que una bruixa malvada l'hagués maleït. I la princesa temorosa i amb cara d'oi li va donar el bes. Llavors van començar a sortir xispes i coses daurades volant per tot arreu i el gripau babau es convertí en un príncep molt ben plantat, preciós, un home de dalt a baix, vaja. I van ser molt feliços i van menjar pastissos.

El que no ens conten quan som petits és que el gripau no es convertí en príncep, no. Em sap greu desfer-vos el mite, tan tendre! No és que quan una princesa besa un gripau saltin xispetes i es converteixi en un príncep ben plantat, no. El que passa és que el gripau té una mucosa a la seva esquena que produeix efectes al·lucinògens que fan que la princesa es cregui que aquell gripau babau sembli un príncep blau.

Lliçó de la llegenda Disney: l'amor converteix gripaus babaus en prínceps blaus.

Fenka (I)

2010-04-06T21:52:00.000+02:00

Asseguda al balancí de l'habitació blanca mira el paisatge nevat de darrere la finestra. L'immens verd tacat de blanc fa frontera amb la immensitat grisa celestial. Imagina córrer per aquells camps. Córrer fins caure sobre la neu freda, sentir els calfreds del temps.

“Recordo quan era petita i corria pel pati tot empaitant els flocs de neu. Llavors m'estirava damunt la neu, tancava els ulls i sentia com la neu m'acariciava els ulls, el nas i els llavis suaument com si fossin dits d'àngel. Les cèl·lules em feien pessigolles i semblaven formiguetes que hem recorrien tot el cos buscant una mica de calor on aixoplugar-se del fred. I així estirada veia com el dia es feia llarg i als ulls m'hi cabia tot el cel. “

I abraça un cos d'aire. En aquella habitació l'aire es pot tocar, és blanc i es pot acariciar. L'agafa tendrament i el balanceja. El besa i se'l mira amb els ulls vidriosos.

“Enllà del riu, enllà del Neva,
enllà de l'ample gual,
no és pas l'herba ni l'absenta al camp
que gronxa,
que al camp és el meu amor,
l'estimat, qui gronxa. “

(Continuarà)

Florilegi.

2010-03-23T16:40:00.000+01:00

Mentre estudïi (repàs) el temari de grec per l'examen de demà, mir per la finestra. Fa un dia un poc lleig. El cel gris batalla s'estén cada vegada més fosc, provisionat d'aigua combat amb els núvols blancs, però aquests són massa flonjos i blans al costat de l'imperiós gris, que penetra cada vegada més i els dilueix.

Darrera del ciprer descobresc una flor blanca. És de l'albercoquer que vam plantar fa dos reis (si mal no record) al pati de casa. Com que s'hortalet estava un poc buit (tot i que naixien patateres i tomatigueres per na Clara i sa filla), els meus pares van demanar als Reis dos arbres fruiters i, com que s'havien portat molt bé, Truvi els hi va dur a ca s'àvia de part seva.

Realment no m'hi havia fixat que ja tingués flor. Així que mir la terra, també està plena de flors. Fa dos dies que ha començat la primavera (perquè m'ho van dir, sinó encara seria hivern per jo) i no me n'havia donat compte que la terra ja havia florit. Si hi pens bé, és primavera i he actualitzat molt sovint aquest mes. Talvegada faig com la terra jo i les meves ides floreixen per primavera. Idò mira, aquí teniu el primer albercoc virtual de la primavera.

Però, tot i que mirar per la finestra em desencanta del florilegi clàssic que he d'estudiar per demà, em pos a la feina. Esper que a principis de juny l'alberoquer ja estigui carregat i ben madur per poder gaudir de l'estiu.

El moment exacte.

2010-03-21T20:39:00.000+01:00

"Dar con el momento adecuado para cada cosa es un arte. A veces retomamos una novela que dejamos por imposible hace tiempo, y ahora se convierte en nuestro libro de cabecera. La novela no ha cambiado, pero nosotros estamos preparados para conectar con ella. Ocurre lo mismo cuando una persona irrumpe en nuestra vida justo cuando acabamos de pasar por una experiencia negativa, o estamos demasiado ocupados para dedicarle tiempo... En otra situación, quizá se hubiera convertido en uno de nuestros mejores amigos".1

A vegades veure que és el moment adequat és difícil, només te n'adones quan ja ha passat. Llavors t'estires els cabells, però la culpa no és del destí ni del moment; la culpa és teva.

"Y nos lamentamos del mal timing sin percatarnos de que en nuestro día a día solemos estar en el momento adecuado la mayor parte del tiempo".1

Potser haver llegit aquest article, del qual us he afegit dues cites, de Emma Reverter dos dies abans d'avui, no m'hauria dit res en especial. Però l'ocasió -el destí si voleu- ha fet que una xerrada amb la meva millor amiga sobre els sentiments i com demostrar-los sense fer-se mal a una mateixa; sobre com depurar el nostre món interior; sobre com guardar a la Paperera de reciclatge sentiments que ningú ha volgut mai s'hagi mixturitzat amb l'article de Reverter per donar a llum aquest text que us escric ara i que tanmateix només entendrem ella (la meva santa amiga) i jo.

Els moments són tant importants que quan coneixes una persona especial no tant sols la recordes a ella en si, sinó que recordes la situació en què la vas conèixer, perquè el tempo contribueix en els nostres sentiments.

Segurament si mon pare i ma mare no haguessin tingut un accident, jo ara mateix no existiria. Per tant, don gràcies -tot i que sembli un poc cruel- a què el moment hagués propiciat l'indesitjable.

1. "La importancia del momento", Emma Reverter. TELVA (abril 2010).

Rallar

2010-03-13T13:46:00.000+01:00

Ahir a l'ensai de fandango s'avi Fel -que no és s'avi meu- ens explicava que la paret del pati de casa seva és molt baixeta -no parlaré de cases ni parets, aquest tema el deix a experts en arquitectura. Això li permetia xerrar amb els veïns. "No mos visitam, perquè cadascú en té prou amb ca seua. Però de tant en tant feim sa xerradeta" ens explicava. Bé idò, resulta que un dia un veí seu li va demanar si havia tingut visita perquè havia sentit rall. S'avi Fel no havia tingut visita, sinó que glosava tot sol, perquè es volia saber les gloses totes de memòria (i, de fet, se les sap encara als 84 anys). En aquell temps el veí s'hauria pensat que estava boig, perquè encara no s'havien inventat els telèfons d'orella (alias mòbils). Si algú parlava sol pel carrer era un boig.

Ara tothom ralla sol pel carrer i ningú està loco. Ara tothom ralla pel mòbil o pel manslliures. Si no és pel carrer, és dins el cotxe. Quina locura!

Ara pares tú!

2010-03-09T17:06:00.001+01:00

Record que de petits jugàvem a tocar i parar. Era un joc molt fàcil de comprendre: una persona havia d'intentar tocar-ne un altre i aquest igual. Jo sempre restava hores i hores corrent darrere dels altres intentant tocar-los, però sempre me fugien. No m'agradava gens jugar-hi.

Ara, de grans (tot i que no molt més) també hi jugam. Malgrat que som més intel·ligents, en teoria, el joc segueix sent igual de senzill. Els polítics són els primers que hi juguen.

Quan un partit està al cap del govern es dóna la llibertat de jugar amb l'Estat com si fos plastilina: en fa trossets, en barreja els colors, en fa mils figures... Però arriba un moment en què un altre partit puja al Govern i para. Parar comporta assumir les conseqüències del que ha fet l'antecedent. És a dir, com que para ell ha de reconstruir el tros de plastilina. Però és més fàcil tocar a un altre i que pari ell.
La crisi és un fet existent i no hi ha manera de saber qui és que parava abans que paréssim noltros, no obstant no som capaços de tocar a ningú perquè la dugui.

Quan un alumne suspèn un examen i creu fermament que ha estudiat molt -que no vol dir que hagi estudiat de forma adequada- arriba al mestre, el toca i para ell. Així la culpa de suspendre el té el mestre/a. I a l'inrevés: quan un professor/a té tres quarts de l'alumnat que suspèn, para el segon i la culpa és seva; no de la metodologia del professor.

L'art de jugar a tocar i parar és l'habilitat de fer-se la víctima, de donar les culpes a un altre i rentar-se les mans. És tant verosímil aquest joc, que un s'ho arriba a creure que no en té la culpa.

8 de març: Dia mundial de la Dona Treballadora

2010-03-08T15:23:00.001+01:00

La meva mare és una heroïna. Treballa, ens cuida, porta la casa i encara té temps per fer allò que més li agrada: estar amb els seus.

Una amiga meva és una heroïna. Cursa el batxillerat equivocat, perquè de cop li han barrat el camí que volia agafar i ara haurà de tirar baix la paret. Estudia, a més de tot el temari normal, biologia per compt propi (amb l'ajuda d'un professor, és clar) per dedicar-se algun dia a la investigació psicològica.

Una altra amiga meva també és una heroïna. Va deixar d'estudiar en acabar l'ESO. Entrà a treballar a una fàbrica de sabates. Ara és mil eurista i té 19 anys. La seva mare fa mesos que no cobra, perquè l'empresa per qui treballa està en crisi. El seu pare només treballa durant l'estiu. I ella quasibé manté la família i la seva germana que estudia a fora.

Les meves ties són heroïnes. Han aguantat hores i hores al costat d'una incubadora o una cuna, perquè els seus nens estaven malalts.

Les meves àvies són heroïnes. Encara que els facin mal les cames i les tenguin inflades, poden fer dotzenes de safates de menjar per tota la família. Són capaces de no seure en tot el dia per servir-nos a tots i mimar-nos com només ho saben fer les àvies.

Els milers de dones que pateixen i lluiten cada dia contra el càncer de mama són heroïnes.

Els milers de dones que són maltractades físicament i psicològica són heroïnes.

Els milers de dones que han aconseguit fer-se un lloc a la societat, trepitjant qualsevol prejudici masclista, són heroïnes.

Perquè el 8 de març és el Dia mundial de la Dona Treballadora i totes ens ho mereixem, però en especial aquelles que lluiten dia a dia contra les adversitats.

No sóc feminista, sóc igualitària. L'objectiu no és posar el món sota els peus de la dona, sinó compartir-lo amb els homes de forma igual.

PD: Voldria afegir-hi també:

- El 58% de dones universitàries emprenedores que es preocupen per la seva formació.

- Totes les abogades, metgesses, -gues, cirurgianes, arquitectes, tècniques, directores, interventores, ingenieres, banqueres, boticàries, funcionàries i un llarg etcètera de dones amb gentilicis professionals que han aconseguit que se les reconeixi pel seu femení.

Per fer un ús igualitari del llenguatge (en castellà, tot i que serveix també pel català) podeu consultar aquest pdf: http://www.mujeresenred.net/IMG/pdf/Guialenguaje.pdf

SGAEPOLY

2010-03-04T21:42:00.001+01:00

Notícies al telediari, correus electrònics i gags de Buenafuente m'han fet reflexionar sobre l'SGAE. A primera vista sembla raonable que els artistes cobrin un pessic de tot el que venen, perquè en definitiva és obra de la seva ment prodigiosa. El problema és quan s'aprofita d'aquest dret i se'l porta a límits extravagants.

A Mallorca l'associació d'artistes obliga a pagar a n club de persones majors per posar música a les festes anuals. És lícit cobrar a uns pensionistes (que a més se'ls hi ha baixat la pensió) que l'únic que desitgen és passar-s'ho bé gaudint del seu temps lliure?

A aquesta mateixa illa els grups populars de ball de bot hauran de pagar per sonar les cançons populars. Com acab de dir són populars, és a dir, del poble. Hem de cobrar idò tots per gaudir de tradicions?

Deixant de banda aquestes imposicions nefastes, des del meu punt de vista, fa uns dies me va arribar un e-mail signat per José Luis Sampedro, qui es mostrava indignat davant l'actuació de l'SGAE fent pagar un préstec a les Biblioteques.
Si hi reflexionem bé, les Biblioteques són municipals (si no són privades). Les Biblioteques Municipals es gestionen amb els impostos que tots els majors de divuit anys paguen a l'Estat. Els llibres de les Biblioteques Municipals són adquirits amb diners del poble. La biblioteca com a organisme ens lliura un servei de préstec de llibres, música i vídeos mitjançant un programa d'organització. És necessari així pagar per un servei que ja has pagat?

Sampedro anava més lluny: qui paga una suma és perquè obté quelcom a canvi o és objecte d'una sanció. Quin guany obté una biblioteca pública després de deixar els llibres al públic o és que ha de ser sancionada per fer la seva funció?

No entenc res. A l'escola en mostren el companyerisme. Si faig un treball i el professor creu que el puc passar a les meves companyes, jo encantada els el deix. He de cobrar jo?
Als blocs es pengen articles, opinions, fragments literaris (espontanis o molt ben pensats, bons o dolents) i ningú en treu cap benefici, a banda d'un reconeixement públic segons quan.
De fet, la circulació de l'art és una de les virtuts que el fa meravellós com és. Quan una peça musical, un plànol d'arquitectura, una pintura, quatre paraules passen d'una mà a una altra és quan l'art agafa la forma més gran. És quan pren personalitat. No se'n pot identificar un subjecte individual, sinó col·lectiu.

L'individualisme i el comerç artístic s'estan implantant en aquest món. Recollim doncs les flors del capitalisme.

Mort o assassinat, aquesta és la qüestió.

2010-02-18T11:52:00.000+01:00

Posem-nos en el cas que una persona molt estimada, segons els metges, és possible, quasi evident, que no s'arribarà a recuperar mai. És probable, quasi irrefutable, que haurem de veure dia a dia com aquella persona estimada caminarà dolorosament cap a la mort. Llavors, el debat interior i, a vegades, polític serà també dolorós.
Ray Gosling va anunciar que havia ajudat a morir al seu amant, malalt crònic. "Patia un dolor terrible, jo era allà i ho veia. És quelcom que et romp a troços. Quan estimes algú, és difícil veure'l sofrir", afirma el presentador televisiu, Gosling. A Gran Bretanya no existeix la llei de l'eutanàsia, ni de la mort assistida, ni de la mort digna. És, doncs, Gosling un assassí o la cura a la mort del seu amic? This topic is very controversial.

Això m'ha fet reflexionar sobre la literatura (sempre rondant dins el meu cap!). Podríem dir que aquesta gran amiga nostra està molt malalta. Malalta de demagògia crònica, pedantitis aguda i els remeis que li donen tenen efectes secundaris: qualsevol lletra és bona per ser comercial. Així idò què feim: l'assassinam, l'ajudam a morir o convivim amb ella?
El cas de la meva amiga és diferent al de un home amb SIDA, és clar. No deixarem morir a la meva amiga, és ver que no? Perquè som nosaltres qui li donam vida, som el seu aparell circulatori i cerebral. No té, ho direm així, voluntat pròpia, perquè aquesta recau en nosaltres. En canvi, l'home malalt és plenament conscient del seu estat i té total voluntat per decidir si el que vol és viure o morir. El que potser no té és força de voluntat per morir i ha de demanar ajuda.

Però també m'ha fet caure en un altre forat aquest Gosling. Per què ens encaparrotam a veure la mort com una tragèdia? I abans de nàixer què érem? No res, el mateix que serem quan morirem. Quan neix algú, tot són festes. Quan mor algú, tot són plors i pésams. Pot sonar una mica freda aquesta reflexió, no ho sé.

Art, guerrilla de la comunicació, entreteniment radical

2010-02-06T11:39:00.000+01:00

Ahir vaig quedar com cada divendres per anar a fer es cafè. Com sempre vaig arribar més prest, aquesta vegada aposta, perquè volia llegir el diari amb tranquil·litat -escoltar conversacions i llegir encara no ho sé fer. Bé, com us deia, vaig agafar El País i vaig anar quasi directament -perquè primer m'havia de llegir l'article sobre el National Prayer Breakfast a Washington, un gran event- a la secció de cultura. I va ser d'una gran satisfacció per la meva sorpresa quan em vaig trobar un festival d'art contemporani, diferent i que defensa els seus ideals mitjançant l'esperpento: The Influencers.
HTTP://VIMEO.COM/9053281

The Influencers és un think-tank (‘dipòsit d'idees’) que durant tres dies introdueix la comunicació no convencional a la societat contemporània. Els interessen projectes que naixen de l’actitud fes-ho-tú-mateix. En aquest 6è capítol cèlebres bromistes (amb causa), artistes que fan un doble ús de la comunicació, modificadors de videojocs, ases d’alta tecnologia, gangs de bicicletes tunnejades, escultors atòmics, segrestadors d’anuncis publicitaris busquen posar en escena els seus projectes. És igual si són obres d’art, projectes de vida o simplement idees rares, totes s’alimenten d’un gust visionari per l’estrany i el desig del canvi social.
Ara us els presentaré:

BLACK LABEL BIKE CLUB
Organitza justes medievals o de les velles motocicletes chopper en versió contemporània. Si hi vols participar has de portar una bici tunnejada, quasi impracticable.

JOAN LEANDRE / RETROYOU
Transforma les funcionalitats dels videojocs convencionals i converteix l’ús banal de la tecnologia en una experiència visionària, una missió cap al desconegut o un divertit viatge sense força de gravetat.

CRITICAL ART ENSEMBLE
Treballa en camps molt diversos que van des de el disseny d’eines de contra-informació a modificacions de tecnologies populars.
El 2004, el seu fundador Steve Kurts va ser detingut per l’FBI i acusat de bioterrorisme. La campanya organitzada en la seva defensa va rebre el suport de centenars d’artistes i científics de tot el món. Quatre anys més tard, Kurts va guanyar el cas.

IOCOSE
Entre els seus invents hi podem trobar la competició Win Nothin Day als supermercats europeus o la creació d’una falsa societat, Third Dog, per adoptar gossos del tercer món. Aquest cop, però, sucumbeixen els límits del convencionalisme i ens presenten SØKKØMB. Dissenyada per tots els públics SØKKØMB és una solució pràctica i accessible als problemes de casa o del món. És una guillotina domèstica, lleugera i fàcil de muntar al menjador de casa a l’estil IKEA, amb la que es pot fer fins a 100 execucions al dia.
http://www.youtube.com/watch?v=KtvDMJ4dhXw

THE YES MEN
Només tenen un objectiu: suplantar els portaveus de grans corporacions armats amb trajos de segona mà i molta tempestivitat, donant a aquests montres transnacionals la possibilitat d’expressar en públic els somnis prohibits i les veritats inconfesables.

ZEVS
És un artesà de la guerrilla visual urbana que intervé als espais publicitaris de la ciutat modificant-los amb la intenció d’alterar el seu sentit original.

JAMES ACORD
Ha aconseguit convertir els residus radioactius en matèria inerta i posteriorment en escultures. El seu propòsit és qüestionar el desinterès còmplice implícit de les representacions dominants de l’era nuclear i confrontar aquesta ficció propera al mite suportada pel desconeixement.

DONKIJOTE
Cristian Berttini i el seu ase Minuto recorren terres asturianes ajudant-se de qui troben al seu pas per crear aquest conte contemporani escrit durant el camí.

No sé quin us haurà agradat més, però jo hem qued amb la guillotina de IOCOSE. Qui passarà per davall la fulleta avui?

Nota: Text adaptat de http://theinfluencers.org/

Poupil·les.

2010-01-26T21:35:00.000+01:00

Quan un no té res més a fer que dibuixar cada racó dels altres. Quan un fa vius els ulls dels altres. Quan un fa viu cada gram del grafit. Es posa en perill d'enamorar-se de cada línia, d'enamorar-se d'ulls desconeguts.

Quan un ha de dibuixar els altres, perquè no es pot mirar al mirall. Es fa por. No sap qui és. Mirau-vos al mirall. Les pupil·les es dilaten per segons. Tornen grosses i es tanquen de cop. Un pou i al fons els records.

Descobrir la llum dels ulls. Descobrir on s'amaga la vida. La teva i la dels altres.

"El secreto del centro del mundo"

2010-01-19T20:51:00.000+01:00

Cuando, dormida tú, me echo en tu alma,
y escucho, con mi oído
en tu pecho desnudo,
tu corazón tranquilo, me parece
que, en su latir hondo, sorprendo
el secreto del centro
del mundo.

J. R. JIMÉNEZ, Soledad.

Pintura de Matias Quetglas, Pintor enseyant a la model.

Observacions: un home -diuen- difícil de tractar, mal d'entendre i amb un caràcter sàdico-egocentrista, però amb una prosa neta, polida, perfecte. Noucentista, amb una paraula.

Premi Ciutadellencs de l'any 2009

2010-01-16T13:56:00.000+01:00

Ahir la premsa menorquina anunciava els guanyadors del Premi Ciutadellencs de l'any 2009 en totes les seves categories. No em va sorprendre, per una banda, però em va alegrar, per l'altra, que l'il·lustre Antoni Moll Camps fos el guanyador en la categoria de cultura. Tothom "l'invoca a tota hora, ho fa el bisbe i el canonge, l'ateu i el llibertí" escriu Ignasi Mascaró al pròleg del Llibre I de les Odes d'Horaci de Moll. Tot i que Mascaró en aquestes paraules s'adreça a Horaci, també ho podríem pensar del seu amic Toni.

"Mai no m'hauria figurat d'escriure prefacis a un llibre de poesies, tret que l'officium amicitiae m'hi empengués, deure d'amistat, dit just en cinc síl·labes."així comença Ignasi Mascaró el pròleg.

Quintus Horatius Flaccus (s. I aC) ha estat un autor molt traduït (Fray Luis de León, el canonge Llobera o Josep Vergés) i famós dins totes les generacions acadèmiques, sobretot pels tòpics del carpe diem, beatus ille o non omnis moriar. Podríem dir que tots hem passat la nostra època carpe diem, on interpretem la sentència com una excusa per fer locures i viure la vida dionisíacament.

Antoni Moll, "reparau, germans, el personatge: no és tan freqüent el do universal de recitar poesia universal, d'haver-se entretingut a traduir en llatí "Un senyor damunt un ruc" i amb la mateixa finor traslladar a mots catalans els coriambes del nostre Quint Horaci, s'ha de tenir joguera per fer-ho! Que és tot plegat -així ho vull creure- un cant a les ganes de viure, sense feruma, sense arribar a ballar" -jo hi afegesc- sense invocar a Dionís ni les connotacions del carpe diem.

Així idò, me sembla que rall per tots quan dic que per Antoni Moll el premi de cultura és ben merescut, perquè arrossegar la trajectòria, superar-te i, en fi, traduir llatí clàssic a llatí modern, que és el català, no ho fa tothom.

2010

2009-12-31T19:22:00.000+01:00

Deixam enrere un any en què he conegut persones, música, llibres, petits moments nous i magnífics. Un any on m'he conegut més a jo mateixa. Un any plena d'amistat i amor. Un any, també, amb coses dolentes, però que val més no recordar-les. Tanmateix, segueix la vida i no canviarà de cop i volta per molt que canviem un nombre final.

Desitjos:

- Més cultura

- Més pau

- Més amor

- Menys fam

- Menys ignorància

- Menys hipocresia

- Etc, etc.

Propòsits:

- Ser feliç

- I ser feliç

Finalment, donar les gràcies a totes aquelles persones que han fet d'aquest un any especial i també a aquelles que m'han ajudat a passar els moments més difícils.

2009-12-24T09:51:00.000+01:00

Aquesta nit de Nadal
una estrella m'ha guiat
fins a un món on l'alegria,
l'amor i el goig no hi tenen
lloc. Els reis no duen presents
ni als nens ni als més grans.

Aquesta nit de Nadal
una estrella m'ha guiat
fins a un món on les persones
no tenen torró, trufes
ni pastissets, perquè el
Senyor allà no hi és.

Aquesta nit de Nadal
una estrella m'ha guiat
i m'ha mostrat un món
on les bombes, la fam,
la pobresa són el regal
de cada dia.

Aquesta nit de Nadal
és el meu desig que
s'il·luminin totes les cases,
els ulls i el cor de la gent;
que la pau regni al món
en l'eternitat.

Júlia Florit.

2009-12-10T22:46:00.000+01:00

Johan Strauss de jove.

Mestral (Càrites) inopinadament és un tresor. Hi pots trobar vertaderes obres magnes, d'aquelles que mai t'hauries imaginat trobar-hi. També en pots trobar d'aquelles que no fa falta ni fullejar-les. Però m'és impossible anar allà sense sortir amb una joia davall el braç.
Molts es sorprenen: A Càrites vas a cercar llibres? Sí, què vols venir? No, no, no... Però el mes que ve te'l trobaràs amagat darrera les estanteries de la Santa Casa.
Avui he trobat The Waltzes of Johann Strauss. M'he enimorat d'aquest LP a primera vista. Sembla increïble que hi hagi gent que regali aquestes peces de museu, com m'ha dit un botiguer que m'ha vist amb el meu estimat tresor baix el braç. En arribar a casa no m'he pogut estar, l'havia d'estrenar! Sóc impacient quan tenc una cosa nova. Un, dos, tres, un, dos, tres... Sí sóc fricky (no sé ben bé com ho escriuen es guais), però ara em posaria a ballar. Es peus van tots sols i es dits més que mai a ritme de vals, és un plaer.
Ara un bon llibre i Strauss de fons, què més es pot demanar?

2009-11-15T15:16:00.000+01:00

En podia sentir la seva olor, respirar-la al seu costat, com de pastís de cireres. En podia sentir el seu cos a un míl·limetre de la seva pell nua, vestida d'emocions. Podia sentir com l'acariciava. Com li dibuixava la cara amb els dits. Sentia com si fossin gotes de pluja pel seu front, les galtes, el nas, la boca, les orelles, el coll, els cabells. Sentia com se li alleugeria el cos, com es tornava ploma lentament. I les gotes de pluja s'escorrien coll avall fins als pits. Li recorrien els mugrons i baixaven, baixaven tors avall. I arribaven al llombrígol. S'hi aturaven, l'acariciaven, li escarrufaven la pell. I baixaven, sense cansar-se, plenes d'amor, avall, molt avall. Sentia que la besaven damunt les parpelles, li pentinaven les pipelles. Sentia que ja no eren gotes de pluja, sinó llàgrimes. De felicitat. N'era plena, de felicitat somiada.

Fotografia: www.josemigueljimenez.com

2009-11-09T19:39:00.000+01:00

Seguint amb l'entrada anterior, vull afegir a aquesta un article de Pérez-Reverte publicat a el XLSemanal* fa un parell de setmanes. I diu així:

"Porque sólo es otro mundo, afirma mi amiga. El que viene. Chicos orientados hacia una manera diferente de ver la vida, nacidos en un territorio hostil, más desesperanzado que el de sus padres y abuelos. Con un futuro incierto, peligroso. Pero eso no mata su entusiasmo. Es cierto que muchos llevan impresa la mirada del soldado perdido: de quien sabe que el combate tiene pocas posibilidades de victoria. Sin embargo, es admirable [...] la energía valerosa con que defienden lo que creen saber y se adentran en lo que les interesa. Su tenacidad, su sensatez.[...]Fascina observar cómo se afirman intelectualmente, adentrándose en su vocación. En sus sueños. Y no creas que van engañados: saben lo que les espera. Perfectamente. Su generación creció con la certeza del paro irremediable, del triste paisaje que les dejamos como herencia. Y sin embargo, es conmovedor verlos perseverar, tenaces, en lo que les pide el cuerpo. Persiguiendo lo que aman. Estudian hermosas carreras, en apariencia inútiles, porque la utilidad que persiguen es otra. Va más allá del simple ganarse la vida.”

Estic totalment d'acord amb l'amiga de Reverte, perquè aquests dies observ gent que no sap ben bé per què estudia, per què ha triat aquest camí i no un altre, però ho fa amb ganes, perquè per molt incert que sembli el futur sap que és allò el que li agrada, li és igual si acaba darrera una barra d'un simple bar.

A Josep Pla li apassionaven els ulls plens d'il·lusió d'un jove de disset anys; a mi també. Encara que el sistema educatiu que ens encamina ens posi entrebancs i ens canvii les expectatives sempre seguit, és admirable com seguim (també m'hi incloesc) endavant.

Tanmateix també hi ha cares llargues, com deia dia 27 del mes passat. Cares que no saben ben bé quin és el seu futur. Però, això sí, m'he adonat que aquestes són relativament poques.

Escoltava, perquè no solc xerrar gaire jo, que hi ha gent que s'estima més treure's les oposicions i tenir un lloc fix com a funcionari que guanyar experiències noves. Segons aquests “així no tens malsdecap i t'assegures una feina per tota sa vida”, si vols, “mentre pots passar temps amb els fills”. Amb aquests no hi estic d'acord. Massa conformistes. A mi canviar me dóna vida.

Així, no me conform amb un cinc per entrar a filologia ni amb unes oposicions per viure tranquil·lament a Ciutadella. Igual que als qui els hi han canviat tots els esquemes que havien de seguir per arribar a treure's una carrera no es conformen amb una altra, sinó que es preparen i faran tot el possible, perquè aquest és el seu somni.

*http://www.capitanalatriste.com/escritor.html?s=patentecorso

2009-10-27T21:19:00.000+01:00

Ja s'han acabat dies de primers exàmens. Ara toquen dies de cares llargues pel passadís. També en veus qualcuna de contenta, esperançada, feliç, prometedora... però mooooltes de llargues.
Podríem dir que es respira un cert determinisme. No és que entris a la classe i pel tuf, l'olor a ferum i a gent creguis que tot s'ha acabat i estàs destinat a morir asfixiat, no. D'ais i fus en sents per tots els racons. "No estudiaré més! Tanmateix per treure un quatre ja ho puc fer sense estudiar!" diuen amb cara de maleits. És clar que puc entendre que després d'un mal examen tinguis moments de ràbia i desesperació, d'aquells que agafaries el professor pel coll fins treure-li el fetge.
-Però... vols dir que no faràs res per canviar un quatre per un set? Vols dir que aquest quatre és per què no has estudiat prou? Vols dir que deixaràs que el professor et posi un quatre, així, tan ample?
- Pss... m'és ben igual ja tot.
- Ale idò, morit!
Són èpoques difícils, ho hem d'entendre, senyors. Ai la vida d'estudiant! N'és de dura la vida d'estudiant! Mal d'esquena, mal de cap, mal de panxa, mal de nervis, mal de cor, males notes... avui en dia som estudiants de mals! Ara entenc perquè la medicina està tant sol·licitada. Per què has d'estudiar filologia? Quan acabes la selectivitat l'únic què vols és curar-te els mals.
Així que, dit açò, s'asseuen i no fan res. No mouen un dit. No obren un llibre. No fan absolutament res, perquè... per a què?
Però sempre hi ha qualcú que s'aixeca, agafa un llibre i es demostra a ell mateix que pot. Sempre hi ha qualcú que no creu en la predestinació i estudia per treure un nou. Sempre hi ha qualcú que lluita i finalment domestica les més intrínseques fórmules algebraiques, enamora els millors CUMS temporals o és un calendari obert de les dates espanyoles més importants.
Estudiants som molts, antideterministes; pocs.

Literatura.

2009-10-25T18:20:00.000+01:00

Últimament es nota que la literatura també ha entrat en crisi. Per solucionar-ho les televisions (sobretot TV3) inclou a la seva programació entrevistes als millors escriptors catalans. Bé, tal vegada abans ja ho feia açò, però jo ho vaig descobrir fa un parell de dies. Ja m'he pispat un reportatge sobre Segarra, uns quants L'hora del Lector... i l'altre dia: entrevista a Ana María Matute, una dona de contrastos amb un cert pudor al món de los gigantes que la porta a escriure mons imaginaris i fantàstics, però seguint el realisme.
Tanmateix, no només les televisions fan aquest homenatge a la Literatura, el teatre també. El Quadern Gris de Josep Pla, Joc de Mus, Solitari, entre altres s'han representat a Menorca i es representaran durant aquests mesos. I els don les gràcies.
Però Matute i el seu món propi me van fascinar.

Núria Soler. I què és el que no li agrada del món dels adults?
Ana M. Matute. Todo. La mistificación, la hipocresía, la falta de honradez. La manera en que aprecian o desprecian.

NS. I, suposo que aquests canvis també la van portar a fer-se el seu món.
M. No tanto como mi manera de ser. Me gustaba mucho esconderme, ser gnomo. Irme. Sobre todo una cosa: ¡qué me dejaran en paz! Que no se metieran en mi vida.

Verónica Parjea Matute (naboda). Com va viure la Guerra Civil?
M. ¡Oh! Fue el descubrimiento de la parte más fea de la humanidad y la parte más oscura del odio. Porque yo no sabía qué era el odio...ni el amor tampoco.
La impotencia, el miedo. Un miedo que aun no se me ha ido, eh. Pero, por otra parte conocí la libertad. Fíjate que cosa más extraña. Porque los niños de repente salíamos a hacer cola para comprar patatas y pan...
Yo no disculpo a nadie, se cometieron atrocidades en los dos lados. La guerra es así, el odio es así.

NS. La política no li importa, per res.
M. No. No la entiendo además.
NS. No és un tema que mai vostè hagi...
M. A mi me interesa la gente. La gente, el mundo, las personas, tú, tus hijos, esa, ese. Si son de aquí, si son de allá... ¡da igual! A mi me interesa el seu humano.

NS. I, té por a morir-se?
M. No, a morir no; a la muerte. Ah... mucho, mucho. El miedo que me da...

S avis,
TV3
http://www.tv3.cat/videos/1562399/Ana-Maria-Matute

2009-09-23T18:04:00.001+02:00

I les magranes d'estiu ja han acabat i ara arriben les de tardor. De carbasses enguany esperem que no n'hi hagi gaires.

2009-09-18T15:02:00.000+02:00

- I diguem: ets feliç? No, avam ser feliç és molt genèric, però tu realment ets feliç? És a dir, tu t'asseus a una butaca i dius "aah...que feliç que sóc!"? O bé, talvegada no és açò ser feliç. No sé si m'explic... Vull dir que si tu ara mateix estàs plenament satisfet amb tu mateix, si ets feliç...! No ho saps dius... Idò què ets?

2009-09-08T22:50:00.000+02:00

Vuit de septembre. A les nou ja era fosc. S'estiu es despedeix, estimats amics. I amb ell se'n van records. Però comença una nova etapa, segurament llarga.
Fugir no és bo, però si es sap que es tornarà... Fugir serveix per desconectar, per reflexionar, per sobreviure. I si no es pot fugir, ens amagam.
Seré invisible uns dies per pensar, reflexionar i poder sobreviure aquesta nova etapa.

2009-09-03T15:30:00.000+02:00

La vida té mils colors, milers de mirallets on hi pots veure les persones que t'envolten. I així com la fas girar els colors es disposen de mils maneres formant mil històries.

2009-06-10T22:28:00.000+02:00

I prèn el vol. No és temerosa. No té por de caure. Alça el vol obrint les seves blanques ales per sobrevolar un mar imensament més gran que ella. És presumida, perquè es mira en el reflex de l'aigua mentre vola la lína irregular. Però mira més enllà, més fons, més avall. Ah! Ja el té, ja l'ha agafat, el du el bec i... ja se l'ha menjat! Pot sobrevolar el mar, fer-se madona del cel, però mai podrà visitar al fons del mar.

Avui per berenar: renou

2009-05-06T22:39:00.000+02:00

Fa tan sols uns mesos, arribar a classe a les vuit del matí (amb la son aferrada a les pestanyes) era com arribar al país del silenci (si no comptes les xerradetes matineres, les primeres frisseres...). Però fa tan sols uns mesos, rar és el dia que arribes a classe i no et redespertes amb els primers cops de les màquines, veïnes de les nostres finestres.
El cas és que les obres de l'IES J.M. Quadrado, per ampliar aquest institut, han duit amb elles uns horribles monstres de color groc. Així doncs, si el professor o professora recita la fantàstica lliçó del dia no has de preocupar-te per res, perquè o ell s'esgargamella o tu no t'assabentes de res i, és igual si aquest és l'últim trimestre!, el setembre ja no n'hi haurà de renou. Si això no fos prou, tancar les finestres ja no és una forma de fugir d'aquest malson. A més, amb la calor que comença a fer, trenta persones no poden conviure en una aula tancada.
La qüestió és que, segons la direcció de l'escola, s'estan cercant altres aules inhòspites o altres alternatives per poder traslladar cada grup i fer classe en pau i tranquil·litat. Fet que hem vist en poques i extraordinàries ocasions.
És clar, ara molts pensaran que aquestes són les conseqüències de fer obres i ampliar l'institut. Sí, estimats amics, aquestes són les conseqüències, però si posen en perill la nostra acústica, perquè no oblidem que estem parlant de contaminació acústica, i les nostres notes, ja que és difícil concentrar-se amb el capritxós soroll. Senyors, així ni jo ni ningú estudia, escolta o aprèn. Tampoc hem de deixar de banda que els alumnes de segon de batxiller, qui també pateixen dia a dia, d'aquí unes setmanes els toca fer la prova de selectivitat i, amb aquesta fantàstica música de les vuit fins les dues o les tres del matí, les notes seran una meravella.
Per tot això, els alumnes de primer i segon de batxiller demanam a l'IES J.M. Quadrado, a l'Ajuntament de Ciutadella i a l'empresa encarregada de dur a termini les obres que per favor trobin una solució a tot aquest aldarull. Només demanam un trasllat col·lectiu i diari o que les màquines treballin durant la tarda mentre persisteixin les renous. Creim que tenim dret a un poc de respecte i a una educació digna. Si els joves som el futur del poble, la nostra educació ha de ser apropiada.
Atentament,
els alumnes de Batxiller de l'IES J.M. Quadrado.

A-vor-ri-ment!

2009-04-24T14:39:00.000+02:00

Fet, ja era dalt la paret. El camí fins a l'hotel havia estat més curt del que es pensava. Les escales tampoc no tenien tants escalons com s'havia imaginat. La porta del terrat tampoc no s'havia enganxat pel rovell. Tot havia estat fàcil, de moment. El més costós havia estat aixecar la cama dreta i, amb delicats esforços, pujar dalt la paret.
El cel era blau, però l'aire calent i no deixava ni transpirar la suor. Va contemplar les vistes: teulades rogenques, façanes de colors, caminets negres tacats amb cotxes de colors i allà de ça l'infinit verd.
Molts es preguntarien per què es trobava dalt una paret, a uns trenta metres de l'asfalt. Molts li demanarien que no intentés fer cap passa cap al no-res, sinó cap al sí-tot. I per què ho feia? Drogues, alcohol, misèria, soledat...serien bons motius (si és que n'hi ha cap, de bo), però no. Mai no havia pres cap droga; alcohol, el mínim, només per volar una mica; misèria poca i soledat...mai s'està sol en un poble de més de trenta mil habitants. Potser l'havien tret de la feina. Però no, a la gestoria on treballava, li recompensaven la feina amb elogis i papers de colors. Potser un atac d'esquizofrènia sobtat. Impossible. Conclusió: avorriment. Sí, era el més lògic. Potser el més lògic era que havia avorrit la vida i ara el que li resultava més emocionant era llençar-se des d'una alçada de trenta metres (sense cap tipus de paracaigudes, no us penseu) i estimbar-se contra les rajoles quadrades-roges-desgastades del carrer.
Des que era petit, s'havia passat la vida anant dels braços de la seva mare als del seu pare i, llavors, als de l'àvia i, si no, als de la tia o l'oncle o la cosina o el cosí o la germana de la mare de la seva mare... Més tard, es va limitar a anar de casa a l'escola, de l'escola a casa, de casa al parc, del parc a casa. Quan s'avorria pujava de la cadira d'escola als núvols, dels núvols a Mart i, si a Mart hi havia massa gent, doncs, arribava a Venus, que no és tant turístic.
Anys més tard, el seu deure era anar del pis d'estudiants a la universitat i de la uni al piset d'estudiants o a l'entrecuix d'una estudiant.
Al cap de cinc anys, li havia passat l'únic esdeveniment emocionant: el casament. Que bonic! La núvia feliç, el blanc del vestit de la núvia feliç ben net, el corbatí del nuvi avorrit horitzontalment recte, les llàgrimes a les galtes de les mares, el pares alleugerits i els convidats expectants i anhelants d'assaborir els plats suculents que havia cuinat el millor xef de la ciutat. Perfecte i avorrit.
Dos anys més tard, els plors d'un nen de dos quilos tres-cents grams van trencar la monotonia de la seva vida. I aquesta escisió profunda al seu avorriment va fer que hagués d'anar, durant tres anys, del llit al bressol i del bressol al llit. Aleshores, les orelles del feliç pare van esdevenir sordes i ja no s'havia de preocupar per res, perquè ja ho feia la mare. Així que només li calia anar de casa a la gestoria i de la gestoria al sofà.
Ara que hi pensava bé, el més interessant que havia fet en la seva vida havia estat engegar la televisió, cercar el canal 33 i veure el documental de les tres. Sí, era realment fascinant veure com el guepard mascle corria a càmera lenta i, en qüestió de tres segons lentíssims, tenia la presa entre els queixals.
Enteneu ara per què es volia morir? Potser el que no havia pensat era que havia estat tota la vida mort. Però pensar això suposava un gran esforç. Així que mirà el cel, vacil·là si senyar-se o no; ho faria, no ho faria... Finalment sí, per-si-de-cas... Tancà els ulls, els tornà a obrir, a estendre els braços, aixecà una cama... no podia. Respirà fons, mirà cap avall per si hi havia algú, no fos cosa que cometés un suicio-homicidi, i llavors el condemnassin no tan sols d'escàndol públic, sinó d'homicidi. Semblava mentida que no pugués saltar. Les cames semblaven garrots. La porteta del darrera grinyolà i sentí un: No! Es tombà bruscament per veure qui destorbava el moment més emocionant de la seva vida, però el vent i la força de la gravetat van fer que volàs trenta metres lentíssims destí l'asfalt. Plaf!

Èrato.

Júlia Florit, Lletrarrel 2009

2n Premi Francesc de Borja Moll 2009