Fet, ja era dalt la paret. El camí fins a l'hotel havia estat més curt del que es pensava. Les escales tampoc no tenien tants escalons com s'havia imaginat. La porta del terrat tampoc no s'havia enganxat pel rovell. Tot havia estat fàcil, de moment. El més costós havia estat aixecar la cama dreta i, amb delicats esforços, pujar dalt la paret.
El cel era blau, però l'aire calent i no deixava ni transpirar la suor. Va contemplar les vistes: teulades rogenques, façanes de colors, caminets negres tacats amb cotxes de colors i allà de ça l'infinit verd.
Molts es preguntarien per què es trobava dalt una paret, a uns trenta metres de l'asfalt. Molts li demanarien que no intentés fer cap passa cap al no-res, sinó cap al sí-tot. I per què ho feia? Drogues, alcohol, misèria, soledat...serien bons motius (si és que n'hi ha cap, de bo), però no. Mai no havia pres cap droga; alcohol, el mínim, només per volar una mica; misèria poca i soledat...mai s'està sol en un poble de més de trenta mil habitants. Potser l'havien tret de la feina. Però no, a la gestoria on treballava, li recompensaven la feina amb elogis i papers de colors. Potser un atac d'esquizofrènia sobtat. Impossible. Conclusió: avorriment. Sí, era el més lògic. Potser el més lògic era que havia avorrit la vida i ara el que li resultava més emocionant era llençar-se des d'una alçada de trenta metres (sense cap tipus de paracaigudes, no us penseu) i estimbar-se contra les rajoles quadrades-roges-desgastades del carrer.
Des que era petit, s'havia passat la vida anant dels braços de la seva mare als del seu pare i, llavors, als de l'àvia i, si no, als de la tia o l'oncle o la cosina o el cosí o la germana de la mare de la seva mare... Més tard, es va limitar a anar de casa a l'escola, de l'escola a casa, de casa al parc, del parc a casa. Quan s'avorria pujava de la cadira d'escola als núvols, dels núvols a Mart i, si a Mart hi havia massa gent, doncs, arribava a Venus, que no és tant turístic.
Anys més tard, el seu deure era anar del pis d'estudiants a la universitat i de la uni al piset d'estudiants o a l'entrecuix d'una estudiant.
Al cap de cinc anys, li havia passat l'únic esdeveniment emocionant: el casament. Que bonic! La núvia feliç, el blanc del vestit de la núvia feliç ben net, el corbatí del nuvi avorrit horitzontalment recte, les llàgrimes a les galtes de les mares, el pares alleugerits i els convidats expectants i anhelants d'assaborir els plats suculents que havia cuinat el millor xef de la ciutat. Perfecte i avorrit.
Dos anys més tard, els plors d'un nen de dos quilos tres-cents grams van trencar la monotonia de la seva vida. I aquesta escisió profunda al seu avorriment va fer que hagués d'anar, durant tres anys, del llit al bressol i del bressol al llit. Aleshores, les orelles del feliç pare van esdevenir sordes i ja no s'havia de preocupar per res, perquè ja ho feia la mare. Així que només li calia anar de casa a la gestoria i de la gestoria al sofà.
Ara que hi pensava bé, el més interessant que havia fet en la seva vida havia estat engegar la televisió, cercar el canal 33 i veure el documental de les tres. Sí, era realment fascinant veure com el guepard mascle corria a càmera lenta i, en qüestió de tres segons lentíssims, tenia la presa entre els queixals.
Enteneu ara per què es volia morir? Potser el que no havia pensat era que havia estat tota la vida mort. Però pensar això suposava un gran esforç. Així que mirà el cel, vacil·là si senyar-se o no; ho faria, no ho faria... Finalment sí, per-si-de-cas... Tancà els ulls, els tornà a obrir, a estendre els braços, aixecà una cama... no podia. Respirà fons, mirà cap avall per si hi havia algú, no fos cosa que cometés un suicio-homicidi, i llavors el condemnassin no tan sols d'escàndol públic, sinó d'homicidi. Semblava mentida que no pugués saltar. Les cames semblaven garrots. La porteta del darrera grinyolà i sentí un: No! Es tombà bruscament per veure qui destorbava el moment més emocionant de la seva vida, però el vent i la força de la gravetat van fer que volàs trenta metres lentíssims destí l'asfalt. Plaf!
El cel era blau, però l'aire calent i no deixava ni transpirar la suor. Va contemplar les vistes: teulades rogenques, façanes de colors, caminets negres tacats amb cotxes de colors i allà de ça l'infinit verd.
Molts es preguntarien per què es trobava dalt una paret, a uns trenta metres de l'asfalt. Molts li demanarien que no intentés fer cap passa cap al no-res, sinó cap al sí-tot. I per què ho feia? Drogues, alcohol, misèria, soledat...serien bons motius (si és que n'hi ha cap, de bo), però no. Mai no havia pres cap droga; alcohol, el mínim, només per volar una mica; misèria poca i soledat...mai s'està sol en un poble de més de trenta mil habitants. Potser l'havien tret de la feina. Però no, a la gestoria on treballava, li recompensaven la feina amb elogis i papers de colors. Potser un atac d'esquizofrènia sobtat. Impossible. Conclusió: avorriment. Sí, era el més lògic. Potser el més lògic era que havia avorrit la vida i ara el que li resultava més emocionant era llençar-se des d'una alçada de trenta metres (sense cap tipus de paracaigudes, no us penseu) i estimbar-se contra les rajoles quadrades-roges-desgastades del carrer.
Des que era petit, s'havia passat la vida anant dels braços de la seva mare als del seu pare i, llavors, als de l'àvia i, si no, als de la tia o l'oncle o la cosina o el cosí o la germana de la mare de la seva mare... Més tard, es va limitar a anar de casa a l'escola, de l'escola a casa, de casa al parc, del parc a casa. Quan s'avorria pujava de la cadira d'escola als núvols, dels núvols a Mart i, si a Mart hi havia massa gent, doncs, arribava a Venus, que no és tant turístic.
Anys més tard, el seu deure era anar del pis d'estudiants a la universitat i de la uni al piset d'estudiants o a l'entrecuix d'una estudiant.
Al cap de cinc anys, li havia passat l'únic esdeveniment emocionant: el casament. Que bonic! La núvia feliç, el blanc del vestit de la núvia feliç ben net, el corbatí del nuvi avorrit horitzontalment recte, les llàgrimes a les galtes de les mares, el pares alleugerits i els convidats expectants i anhelants d'assaborir els plats suculents que havia cuinat el millor xef de la ciutat. Perfecte i avorrit.
Dos anys més tard, els plors d'un nen de dos quilos tres-cents grams van trencar la monotonia de la seva vida. I aquesta escisió profunda al seu avorriment va fer que hagués d'anar, durant tres anys, del llit al bressol i del bressol al llit. Aleshores, les orelles del feliç pare van esdevenir sordes i ja no s'havia de preocupar per res, perquè ja ho feia la mare. Així que només li calia anar de casa a la gestoria i de la gestoria al sofà.
Ara que hi pensava bé, el més interessant que havia fet en la seva vida havia estat engegar la televisió, cercar el canal 33 i veure el documental de les tres. Sí, era realment fascinant veure com el guepard mascle corria a càmera lenta i, en qüestió de tres segons lentíssims, tenia la presa entre els queixals.
Enteneu ara per què es volia morir? Potser el que no havia pensat era que havia estat tota la vida mort. Però pensar això suposava un gran esforç. Així que mirà el cel, vacil·là si senyar-se o no; ho faria, no ho faria... Finalment sí, per-si-de-cas... Tancà els ulls, els tornà a obrir, a estendre els braços, aixecà una cama... no podia. Respirà fons, mirà cap avall per si hi havia algú, no fos cosa que cometés un suicio-homicidi, i llavors el condemnassin no tan sols d'escàndol públic, sinó d'homicidi. Semblava mentida que no pugués saltar. Les cames semblaven garrots. La porteta del darrera grinyolà i sentí un: No! Es tombà bruscament per veure qui destorbava el moment més emocionant de la seva vida, però el vent i la força de la gravetat van fer que volàs trenta metres lentíssims destí l'asfalt. Plaf!
Èrato.
Júlia Florit, Lletrarrel 2009
2n Premi Francesc de Borja Moll 2009
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada