Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Endreces. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Endreces. Mostrar tots els missatges

dissabte, 25 de febrer del 2012

Rebaixes

Tarda lliure:
aprofito
que avui és final de mes
i ja no em queden més excuses.
Avui vaig de compres.

Entro als grans magatzems,
secció de roba,
new collection
otoño-invierno 2008.
I ja no hi ha marxa enrere. 
Miro i remiro 
i res no em fa el pes.

[...]

Però, tanmateix, 
a la secció de saldos,
un penja-robes em pica l'ullet:
la paraula poeta 
està de rebaixes.

Agafo, 
incrèdula però il·lusionada,
la talla petita, 
i corro a l'emprovador
a emmirallar-me 
en les meves inseguretats.

Tanco els ulls, 
respiro, 
corro la cortina,
miro al meu voltant. 
La paraula poeta
encara em queda gran: 
em fa bosses a l'esquena
i em cau de les espatlles.

Diu la dependenta
que em queda monííííssima...

...però jo ho sento;
a mi, la roba, m'agrada ajustada. 

Sònia Moya (2010), Gramàtica de l'equilibri.

dissabte, 11 de setembre del 2010

Gramàtica de l'equilibri

Com que a sa llibreria Pau de Ciutadella no van aconseguir trobar-me un exemplar de la Gramàtica de l'equilibri (i no de l'exili com la dependenta es pensava que era) de Sonia Moya, us haureu de conformar amb una delicatessen: 




SUCRE

Perquè tinc pànic d'exhaurir
les provisions de sucre
del meu rebost petit,
amuntego paquets de quilo
a la rodalia de la meva cuina,
a la bústia, al safareig,
al calaix de les fotografies,
a l'escletxa del devedé,
al bidet i a la catifa,
dins l'armari de les tovalloles,
a la tauleta de nit,
sobre els llibres de poesia
i al teu cantó del llit.

I això que, a sota casa,
el súper obre al migdia.

Sonia Moya.

divendres, 13 d’agost del 2010

Millonari de llibres

Faig un repàs a l'actualitat "nacional" a través de El País internauta. Bogotà, Rússia, EUA, Irak, incendis, política, Carod. La cultura es conserva millor. Carme Riera maquilla la lectura amb un sensualitat de caure de cul. No trob Juan José Millás avui. Una llàstima. La prosa d'aquest escriptor és deliciosament irònica. Una ironia quasi impersceptible. Daniel Verdú ha publicat una crònica. No sé qui és aquest periodista. No en tinc ni la menor idea. Però la crònica és corprenedora. Més que la crònica, ho és la història que explica.

- I l'any que ve què estudiaràs?
- Lingüística. Rus i anglès.
- Mmm...Lingüística, eh... I què fas amb açò després?
- (Gran pregunta!) Puc traduir, estar en qualsevol mitjà de comunicació...en fi, moltes coses. (Però en realitat me mor de ganes d'editar).

Ara hi ha editors independents. Joves emprenedors que editen només allò que els agrada. No esperen correus d'escriptors. Poden trobar una bona venta un dissabte vespre al bar de la cantonada. Són editors que dormen amb l'editorial a casa. Que recuperen grans llibres i els tradueixen. Que donen a conèixer al desconegut, ja sigui vell o jove.

Després d'escriure un llibre, el meu somni és fundar una editorial. Si més no treballar-hi. Amb n'Elies somniam a vegades que compram un local (Cas Cònsol, per exemple) i posam un bar-biblioteca. Bona música, bona literatura, bon cafè. Molta satisfacció i els beneficis necessaris. Editar llibres de joves escriptors amb un futur que ni s'imaginen. Promocionar l'empenta i no la retrospecció. Somnis. 

Daniel Verdú explica la història d'un home, Abelardo Linares, que aconseguí la biblioteca de millons de llibres d'un gallec, Eliseo Torres, exiliat a Estats Units. Va heretar la llibreria d'un home que odiava vendre llibres. La va portar a Sevilla i ara pensa en vendre-la. És difícil aconseguir llibres de qualitat. És difícil que els llibres de qualitat es venguin. Perquè ningú vol els millors worst sellers.

Jo faig una proposta: deixi senyor Abelardo Linares que acabi la carrera. Deixi que aprengui tot el que he d'aprendre. Deixi que convenci n'Elies. I llavors li comprarem la biblioteca. No sé on la posarem, perquè a Cas Cònsol no hi cap, segur. Però, qui sap?

divendres, 23 de juliol del 2010

El llibre deshabitat

"Quina vessa, aquesta xerrameca! Parlar perquè el silenci molesta molt, tant com a mi el paper blanc. De jove escrivia i escrivia com un boig. Sense tenir res a dir. Només tenia clar que volia ser escriptor, publicar, veure el meu nom a la protada d'un volum exposat a totes les llibreries del país. La foto a la solapa. Traure un llibre cada dos anys. [...] Aquestes eren les meues pretensions en aquell temps d'inconsciència. Em fascinaven els intel·lectuals i tot el que els rodejava. Els poetes i la seua aura magnètica. Tot era misteriós. Molt prest vaig comprendre la magnitud de la meua estupidesa, però ja estava emmetzinat, malalt de lletres. Un malalt condemnat a una mort prematura. Per mi el llibre era un objecte sagrat, el fruit d'un desig amagat, un talismà. Per què no podia ser jo un escriptor de renom? O millor encara: un escriptor de culte, d'aquells que no participen en els saraus de promoció de la seua obra ni en actes multitudinaris de signatura d'exemplars. Tenen molta cura de la seua imatge, i el seu nom només surt a les tertúlies dels intel·lectuals més influents, i a les revistes especialitzades i fortament subvencionades per l'administració. Qui somniava tot això només era un lector compulsiu, empiocat. [...] Des del primer vers. Centenars, milers de pàgines magistrals, escrites per genis que em feien plorar d'enveja."
El cos deshabitat, ESPERANÇA CAMPS

I encara no sap ningú que mentre estudiava la biografia de Mercè Rodoreda per a l'examen de literatura catalana vaig plorar com una filleta petita, vaig plorar i sanglotar fins que no vaig poder més, vaig plorar d'enveja, vaig plorar de ràbia perquè mai no podré tenir ni el lleu somni de poder-la conèixer a ella, Mercè Rodoreda, la primera persona que m'ha fet plorar sense dir-me res.  

dimarts, 15 de juny del 2010

Mur: el meu suport.

Seria fàcil pensar que el mur és el meu suport perquè és allà on m'aguant amb una mà després de córrer. On em recolz perquè la sorpresa ha envaït les meves cames. On m'hi atur a pensar, a observar el món.Per Alberto de Pedro el mur és molt més que una segona esquena. Per ell el mur és el suport artístic, on hi treballa les seves obres d'art. Els artistes convencionals treballen en llenços, en fusta, en tela, en cartolina; de Pedro ho fa damunt el mur.
L'art efímer desapareix. Els artistes d'aquest tipus d'art treballen les seves idees, les deixen fluir en un lloc públic on la feina de dies pot desaparèixer en segons. "M'agradaria que durassin. No eternes, però un poc. Llavors, m'ha passat que pos peces i al dia següent no hi són. Ho hauran vist vint persones, però m'agradaria que ho vegessin dues-centes. [...] S'entén que el carrer no és teu, és de tots, i els murs també tenen la seva vida. "

Alberto de Pedro converteix:

en:










La concepció d'aquest art porta al tractament del carrer com l'únic mitjà públic. Les galeries d'art són en definitiva comerços; els museus i sales d'exposicions, institucions a càrrec del govern. L'únic suport i mitjà de difusió lliure de cadenes (econòmiques i polítiques) és el carrer. És aquest el per què de fer un art a peu de carrer. El per què de desmuntar els esquemes de l'art. El per què de retallar finestres i portes fotografiades per aferrar-les a la cantonada de casa teva, allà on hi pixen els gossos. El per què de mostrar el món al món a través del mateix món.


TVE (Televisió Espanyola) té pocs programes que valguin la pena i un dels pocs és aquest: Con visado de calle on ahir vaig descobrir una nova forma d'expressar les teves idees. Una mitjà de comunicació públic, proper, fàcil i barat.
A veure qui és el valent que desobeeix les regles i surt al carrer!

diumenge, 13 de juny del 2010

Les paraules dolces den Pau Faner.


"Si ara hi hagués estrelles dalt la volta del menjador; si pogués descavalcar i donar la mà a na Jus, deixar la qualcada, el cavall pasturant per les planures impossibles de l'enrajolat de mangra, menjant potser les boves de les cadires...

El va esperonar, el cavall. Es deia Simbad, el cavall, i per força havia de tenir un poquet de la màgia de les mil nits i una nit; i na Jus semblava tan acollidora i jove com una princesa. No sé com -no ho sap ningú- en Bernat es va trobar dins el menjador, dalt l'escala, dins l'alcova, i les cortines eren vermelles com domassos i la traginada era transparent, com de vidre, i les estrelles ploraven o reien gotetes d'or, o de mel. Si ara jo fos mon pare seuríem al menjador i em donaries a mossegar una dolça.
I na Jus reia, ulls de mel, lleugera i abellidora com un àngel."



PAU FANER, "Ulls de mel" per a Sant Joan.
Revista de les festes 2010 (Última Hora Menorca)






I els meus ulls enlluernen les parets d'aquest bar. No sé si tenc la pell de gallina per les dolces paraules den Pau Faner o per la brisa fresca que entra pel finestral. No plor perquè mai m'ha agradat fer-ho en públic. Però el meu cor ja plora sang a ritme de tambó.

dilluns, 31 de maig del 2010

The Butterfly Circus



"- But they are different from me.
- Yes. You too have an advantage: the more bigger is a trubble, the more glorious is the triumph."
Del curtmetratge The Butterfly Circus, guanyador del concurs de The door post, dirigit per Joshua Weigel.

dimarts, 11 de maig del 2010

Al meu estimat professor.


Un professor ens diu sovint que no hem de beatificar mai a cap professor, perquè amb el temps ens n'adonarem que no és tan gran com ens pensàvem inicialment.
Bé, quan m'ho va dir ja era massa tard. En aquell moment ja feia molts anys que havia santificat a un professor. L'havia idealitzat; aquesta és la paraula. Era per jo un model a seguir. De gran volia ser com ell. Però ara ho tenc molt clar: mai voldria convertir-me en ell.

Els noucentistes eren persones (tot i que encara n'hi queden) perfeccionistes, admiradores del món clàssic, poetes per excel·lència. Massa de tot això, fins i tot. El clar exemple és el panteisme que profetitzava Juan Ramón Jiménez a les seves obres: ell ho seria tot, la seva poesia (que també és ell) ho abarcaria tot; fins i tot després de morir. Irònicament, el meu llibre de castellà només en diu quatre coses. Els noucentistes proclamaven la racionalització de la literatura. Fora sentimentalismes! Què vingui la paraula nua!, deien.

Un noucentista és en el que s'ha convertit el que va ser el meu ídol. Un noucentista que cada dia comença les classes amb una etimologia, que cada dia (es pensa que) incorpora una paraula morta dins el vocabulari de parets vivents, que es desviu per una mica de música clàssica, que converteix els seus discursos en badalls incontrolables. Un noucentista perfecte i solemne, que no dóna lloc a una mica d'ironia dins classe, una mica d'humor. D'aquell que no fa mal a ningú. De negre i blanc fa la seva classe, sense una taca, perfecte.
Li voldria dir que la serietat no és inalienable al noucentisme, també hi podem incorporar l'humor sense cap problema. Es pot fer una broma amb un cultisme o un arcaisme sense que sigui un pecat.

El professor que em va alertar que no idealitzés cap professor, també em va dir que durant la història hi ha hagut massa noucentistes solemnes i massa poc d'alegres. Segurament, el que em va alertar tenia tota la raó i no en tenc cap intenció d'idealitzar-lo; tanmateix em contradiuria.
Si sabés aquest noucentista que escolt música clàssica -ja he anomenat moltes vegades a Strauss-, que he llegit i rellegit a J.R. Jiménez, que me sé una llista inacabable de llatinismes i etimologies gregues, que el blanc i el negre són dos dels meus colors preferits, que la sed de conèixer no se m'acaba mai, entendria que un noucentista pot fer una rieta de tant en quan. Si pel contrari ser noucentista vol dir no riure mai, m'estim més ser un nihilista, un nietzschià, un vitalista que segurament és com em tipificaria.

Et pot agradar la política, la literatura, la música, fins i tot la perfecció sense ser un avorrit noucentista? Digueu-me que sí. Tanmateix si és que no, m'és ben igual; mai hi he entès en taxonomia.

Amb amor,
la teva alumna.

Imatge: Eugeni d'Ors per Ramón Casas

divendres, 30 d’abril del 2010

Invisible


Literatura Castellana és una de les assignatures on he après més aquest any i no només de literatura, evidentment, sinó també sobre la societat en que convivim i els valors que ens han donat -família i religió. Llegint i analitzant la poesia de Jaime Gil de Biedma va sorgir la notícia d'un sense sostre mort dessangrat a Nova York per voler ajudar una dona, a qui estaven atracant. El més indignant és que ningú va fer res per ell, ningú va fer el menys mínim intent de donar-li una mà d'ajuda, que és el que havia fet ell precisament. Llavors llegir aquest poema de Biedma em va commocionar molt més:

Fue esta mañana misma,
en mitad de la calle.

Yo esperaba
con los demás, al borde de la señal de cruce,
y de pronto he sentido como un roce ligero,
como casi una súplica en la manga.
Luego,
mientras precipitadamente atravesaba,
la visión de unos ojos terribles, exhalados
yo no sé desde qué vació doloroso.

Ocurre que esto sucede
demasiado a menudo.
Y sin embargo,
al menos en algunos de nosotros,
queda una estela de malestar furtivo,
un cierto sentimiento de culpabilidad.

Recuerdo
también, en una hermosa tarde
que regresaba a casa... Una mujer
se desplomó a mi lado replegándose
sobre sí misma, silenciosamente
y con una increíble lentitud -la tuve
por las axilas, un momento el rostro,
viejo, casi pegado al mío.
Luego, sin comprender aún,
incorporó unos ojos donde nada
se leía, sino la pura privación
que me daba las gracias.
Me volví
penosamente a verla calle abajo.

No sé cómo explicarlo, es
lo mismo que si todo,
lo mismo que si el mundo alrededor
estuviese parado
pero continuase en movimiento
cínicamente, como
si nada, como si nada fuese verdad.
Cada aparición
que pasa, cada cuerpo en pena
no anuncia su muerte, dice que la muerte estaba
ya entre nosotros sin saberlo.

Vienen
de allá, del otro lado del fono sulfuroso,
de las sordas
minas del hambre y de la multitud.
Y ni siquiera saben quiénes son:
desenterrados vivos.

PS.: La pintura: Sense sostre de Magí Batet.

dimarts, 13 d’abril del 2010

Tornem-hi amb Tuson, qui m'ha inspirat avui. "Un estat plurilingüe és molt car de mantenir" va dir un dia una gran eminència. Aquest universitari -que, evidentment, no és Tuson- publicava un llibre on, no es sap per què, volia estalviar uns números al compte bancari de l'estat. Quin honor tenir ciutadans que es preocupin tant per nosaltres, és a dir, per tots els d'aquest país que patim els daltabaixos econòmics!

La Índia té més de cinc-centes llengües. El govern, doncs, ha de destinar una gran quantitat de diners a la cura d'aquesta torre de babel. I invertir en llengua, vol dir invertir en educació, tot i que, veient les xifres d'analfabetisme al pròxim orient (de quin occident?) no s'hi deu veure gaire obligat. Així idò, hem d'acceptar axiomàticament que la Índia és un dels països subdesenvolupats i amb un dels índexs més alts del món, perquè ha de destinar una gran quantitat de diners al manteniment de les seves cinc-centes llengües.

Però l'eminència universitària es referia més bé a un país on hi (con)viuen set llengües de les sis mil al món: aragonès, aranès, asturià, basc, castellà, català i gallec. Crec que tots ja sabem quin país va ser l'afortunat de rebre l'ajuda i els consells del jove economista en llengües.

Espanya ha d'invertir una gran quantitat de diners a mantenir les seves prestigioses i iguals set llengües. Però si només en tinguéssim una, de llengua, ja no hi hauria d'invertir tant i estalviaríem una gran quantitat de diners (que paguem nosaltres, per cert) per destinar per exemple a ajudar als països més desafavorits (ajudar-los a acabar amb la seva situació amb més bombes, no amb més menjar... no us penseu).

Ja sabeu la solució a la crisi: una sola llengua a tot l'Estat. A què no sabeu quina llengua es convertiria en la comuna a tots els espanyols? No, el castellà no... l'aranès, home! És més, ja sabeu la solució a la crisi mundial: una sola llengua per tots els humans. L'anglès? No... el swahili que és més glamurós.

diumenge, 11 d’abril del 2010


"¿I els joves? Alguns catastrofistes fins i tot han arribat a dir que són semilingües; és a dir, talment com si fossin humans a mitges. És clar, amb tot de tios, rotllos, ¿que et vols quedar amb mi?, ¿ens obrim? i una dotzena més d'expressions com aquests, ja se'n surten els joves, diuen. Però els catastrofistes, que no són pas joves i que potser tenen una mica d'enveja vers la gent de la primera edat, perden de vista que una de les funcions del llenguatge és l'anomenada fàtica o del contacte; [...]. Paciència, doncs, catastrofistes; perquè els joves d'avui són, com els d'ahir, parlants de ple dret: posen els articles, els noms, els adjectius i els verbs allà on toca; [...]. Tenen, doncs, el control del sistema i, quan toqui, deixaran de parlar com adolescents (és a dir, quan ja siguin carrosses); però ara el que toca és que facin sonar la llengua entre ells com a llengua generacional."

JESÚS TUSON
, Una imatge no val més que mil paraules (Contra els tòpics) (Ed. Empúries, 2008)

dissabte, 6 de febrer del 2010

Art, guerrilla de la comunicació, entreteniment radical

Ahir vaig quedar com cada divendres per anar a fer es cafè. Com sempre vaig arribar més prest, aquesta vegada aposta, perquè volia llegir el diari amb tranquil·litat -escoltar conversacions i llegir encara no ho sé fer. Bé, com us deia, vaig agafar El País i vaig anar quasi directament -perquè primer m'havia de llegir l'article sobre el National Prayer Breakfast a Washington, un gran event- a la secció de cultura. I va ser d'una gran satisfacció per la meva sorpresa quan em vaig trobar un festival d'art contemporani, diferent i que defensa els seus ideals mitjançant l'esperpento: The Influencers.
HTTP://VIMEO.COM/9053281


The Influencers és un think-tank (‘dipòsit d'idees’) que durant tres dies introdueix la comunicació no convencional a la societat contemporània. Els interessen projectes que naixen de l’actitud fes-ho-tú-mateix. En aquest 6è capítol cèlebres bromistes (amb causa), artistes que fan un doble ús de la comunicació, modificadors de videojocs, ases d’alta tecnologia, gangs de bicicletes tunnejades, escultors atòmics, segrestadors d’anuncis publicitaris busquen posar en escena els seus projectes. És igual si són obres d’art, projectes de vida o simplement idees rares, totes s’alimenten d’un gust visionari per l’estrany i el desig del canvi social.
Ara us els presentaré:

BLACK LABEL BIKE CLUB
Organitza justes medievals o de les velles motocicletes chopper en versió contemporània. Si hi vols participar has de portar una bici tunnejada, quasi impracticable.

JOAN LEANDRE / RETROYOU
Transforma les funcionalitats dels videojocs convencionals i converteix l’ús banal de la tecnologia en una experiència visionària, una missió cap al desconegut o un divertit viatge sense força de gravetat.
CRITICAL ART ENSEMBLE
Treballa en camps molt diversos que van des de el disseny d’eines de contra-informació a modificacions de tecnologies populars.
El 2004, el seu fundador Steve Kurts va ser detingut per l’FBI i acusat de bioterrorisme. La campanya organitzada en la seva defensa va rebre el suport de centenars d’artistes i científics de tot el món. Quatre anys més tard, Kurts va guanyar el cas.

IOCOSE
Entre els seus invents hi podem trobar la competició Win Nothin Day als supermercats europeus o la creació d’una falsa societat, Third Dog, per adoptar gossos del tercer món. Aquest cop, però, sucumbeixen els límits del convencionalisme i ens presenten SØKKØMB. Dissenyada per tots els públics SØKKØMB és una solució pràctica i accessible als problemes de casa o del món. És una guillotina domèstica, lleugera i fàcil de muntar al menjador de casa a l’estil IKEA, amb la que es pot fer fins a 100 execucions al dia.
http://www.youtube.com/watch?v=KtvDMJ4dhXw

THE YES MEN
Només tenen un objectiu: suplantar els portaveus de grans corporacions armats amb trajos de segona mà i molta tempestivitat, donant a aquests montres transnacionals la possibilitat d’expressar en públic els somnis prohibits i les veritats inconfesables.

ZEVS
És un artesà de la guerrilla visual urbana que intervé als espais publicitaris de la ciutat modificant-los amb la intenció d’alterar el seu sentit original.

JAMES ACORD
Ha aconseguit convertir els residus radioactius en matèria inerta i posteriorment en escultures. El seu propòsit és qüestionar el desinterès còmplice implícit de les representacions dominants de l’era nuclear i confrontar aquesta ficció propera al mite suportada pel desconeixement.

DONKIJOTE
Cristian Berttini i el seu ase Minuto recorren terres asturianes ajudant-se de qui troben al seu pas per crear aquest conte contemporani escrit durant el camí.
No sé quin us haurà agradat més, però jo hem qued amb la guillotina de IOCOSE. Qui passarà per davall la fulleta avui?
Nota: Text adaptat de http://theinfluencers.org/

dimarts, 19 de gener del 2010

"El secreto del centro del mundo"



Cuando, dormida tú, me echo en tu alma,
y escucho, con mi oído
en tu pecho desnudo,
tu corazón tranquilo, me parece
que, en su latir hondo, sorprendo
el secreto del centro
del mundo.


J. R. JIMÉNEZ, Soledad.
Pintura de Matias Quetglas, Pintor enseyant a la model.


Observacions: un home -diuen- difícil de tractar, mal d'entendre i amb un caràcter sàdico-egocentrista, però amb una prosa neta, polida, perfecte. Noucentista, amb una paraula.

dissabte, 16 de gener del 2010

Premi Ciutadellencs de l'any 2009

Ahir la premsa menorquina anunciava els guanyadors del Premi Ciutadellencs de l'any 2009 en totes les seves categories. No em va sorprendre, per una banda, però em va alegrar, per l'altra, que l'il·lustre Antoni Moll Camps fos el guanyador en la categoria de cultura. Tothom "l'invoca a tota hora, ho fa el bisbe i el canonge, l'ateu i el llibertí" escriu Ignasi Mascaró al pròleg del Llibre I de les Odes d'Horaci de Moll. Tot i que Mascaró en aquestes paraules s'adreça a Horaci, també ho podríem pensar del seu amic Toni.
"Mai no m'hauria figurat d'escriure prefacis a un llibre de poesies, tret que l'officium amicitiae m'hi empengués, deure d'amistat, dit just en cinc síl·labes."així comença Ignasi Mascaró el pròleg.
Quintus Horatius Flaccus (s. I aC) ha estat un autor molt traduït (Fray Luis de León, el canonge Llobera o Josep Vergés) i famós dins totes les generacions acadèmiques, sobretot pels tòpics del carpe diem, beatus ille o non omnis moriar. Podríem dir que tots hem passat la nostra època carpe diem, on interpretem la sentència com una excusa per fer locures i viure la vida dionisíacament.
Antoni Moll, "reparau, germans, el personatge: no és tan freqüent el do universal de recitar poesia universal, d'haver-se entretingut a traduir en llatí "Un senyor damunt un ruc" i amb la mateixa finor traslladar a mots catalans els coriambes del nostre Quint Horaci, s'ha de tenir joguera per fer-ho! Que és tot plegat -així ho vull creure- un cant a les ganes de viure, sense feruma, sense arribar a ballar" -jo hi afegesc- sense invocar a Dionís ni les connotacions del carpe diem.
Així idò, me sembla que rall per tots quan dic que per Antoni Moll el premi de cultura és ben merescut, perquè arrossegar la trajectòria, superar-te i, en fi, traduir llatí clàssic a llatí modern, que és el català, no ho fa tothom.