e-cuina

No me ve de gust escriure sobre el 15M, ni sobre les retallades, ni la terrible victòria del PP. D'aquestes coses ja en teniu abastador a la tele, la ràdio, els diaris i al carrer.

També és cert que hauria d'estudiar i no dedicar-me al blog. Però després d'escriure un diari de lectura (del qual no n'estic gaire satisfeta, tot s'ha de dir) necessit escriure cosa que no sigui ni acadèmic ni oral formal (un guió) ni estilístic. Per qui no sapi què és un diari de lectura: són les experiències i vivències personals que vius durant la lectura d'un llibre recollides en una llibreta d'espirals. Una activitat molt recomanable per aquells a qui els agradi explorar el seu interior. Bé doncs, aixecada i amb mal d'esquena no me ve de gust estudiar. Necessit fer cosa que no tengui a veure amb els estudis.

I com que ja m'estic enredant per ses persianes, no vull escriure sobre la vida universitària i ja que el nou anunci d'Estrella Damm està ambientat en elBulli, avui escriuré sobre els blogs. Concretament els blogs de cuina. Així també aprofit per explorar aquesta nova modalitat i aprenc noves receptes.

De blogs n'hi ha de molts tipus: narratius, diataris, sobre moda (als quals hi estic bastant enganxada), polítics, d'organitzacions, de música, entre d'altres inclassificables. Però també existeixen els blogs de cuina. De fet em sembla que durant aquests últims mesos hi ha hagut una gran eclosió d'aquests.

Quan era petita explorava els llibres de cuina de ma mare. El meu preferit era el de postres d'Eva Arguiñano. Tot tenia tant bona pinta! I ara explor els blogs de cuina a la xarxa. Tot segueix semblant deliciós. Els autors dels blogs són autèntics cuiners anònims. Ara, el meu e-llibre de cuina preferit és La cuina vermella. És divertit i amb receptes factibles. Us en faré un petit tast (o delicatessen):

 Coques de patata (una recepta molt mallorquina)
de La cuina vermella.

 Gaspatxo de verdures 

de Che que bo.

Mousse de crema catalana amb un aspecte espectacular!
de A la cuina, amb un parell d'ous.

I aquest últim és una proposta de Els fogons de la Bordeta i Xocolata desfeta que han anomenat La del quinze. Consisteix en què el 15 de cada mes els blogs de cuina que vulguin poden enviar la seva recepta sobre l'ingredient del mes proposat. En aquest cas el maig van ser les maduixes, l'abril, les faves i el juny, les amanides. Ja estic desitjant que sigui 15 de juny!

Au idò. Salut i bona cuina!

Ser (lingüísticament) feliç

Els estudiants de la Universitat de Barcelona tornem a començar. El segon semestre del curs es presenta prometedor. Després d'un semestre introductori i amb assignatures interessants, però al mateix temps deslligades de la carrera que havíem triat, iniciem una nova etapa d'aquest curs. De poc en poc ens endinsem en el nostre futur i aixuguem el vapor que boirejava les finestres del setembre. 

Particularment, obr un nou llibre: el rus. Sé que hauré de fer molta feina per agafar als meus companys, que ja en saben un poquet bastant. Dues assignatures de lingüística fan que m'aixequi amb il·lusió cada matí. Una assignatura d'anàlisi i producció de textos ampliarà les meves aptituds per escriure. Esper amb ànsia un metadiari a l'agenda escolar.

Sebastià Serrano ha estat el meu primer professor d'aquest nou semestre. Un punt més perquè es presenti emocionant. Amb una gran tranquil·litat ens ha presentat la universitat com una de les millors del món. Ens ha assegurat que ens cuidaran i ens ensenyaran moltes coses i de bona qualitat. Ens ha deixat molt clar que filologia o lingüística no són una carrera de segona fila. Que a aquesta santa casa ens hi trobarem bé. Que a l'assignatura que ell imparteix aprendrem moltes disciplines, però sobretot serem feliços. 

Crec que aquest és l'objectiu de Serrano: trobar la felicitat en la saviesa i no al contrari, perquè com més es sap del món més incertesa es té. Digau-ho als físics, que encara tenen un 96% de l'univers per descobrir. En fi, esper aprovar el juny.

Benvinguts a especulàndia.

Ca Nostra

Sabia que a Menorca se sap tot. Que el xafarderisme és el pa de cada dia. Sabia que no pots fer res sense que als tres segons ho sapi tothom, tothom. Però que el que un fa a Barcelona arribi fins a Menorca i hi doni sa volta, ja és digne d'un article. 

Idò, com deia, el pis de Barcelona ha estat notícia avui a l'Última Hora Menorca. La primera reacció ha estat: ca nostra? Quina broma és aquesta? La segona: no tenen res més per publicar a l'UHM?

El mes de setembre vam penjar una pancarta a favor de la indepència dels Països Catalans al balcó de casa, perquè són les nostres ideologies i les volíem fer públiques. Som un poc exhibicionistes quan volem, sí. El que no ens pensàvem és que quatre mesos després aquest troç de llençol pintat a la carrera fos tant important per quatre melenats.

El que més ens ha sorprès ha estat que la gent que comentava sap més sobre nosaltres que nosaltres mateixos. Sí, sí, com ho sentiu. Resulta que a aquest pis hi viuen TRES estudiants (no quatre com creim noltros), val 1500€ cada mes (i no els 900€ que pagam nosaltres), hi viuen estudiants dolents (tampoc ens ho pensàvem) i aquests no fan res més que fumar i tocar-se la panxa (que tampoc). I aquí no s'acaba! A més, els pares en tenen tota la culpa de què pensin aquestes coses tant estranyes i estrambòtiques. I segurament, aquests pares deuen ser de qualque partit com el PSOE o el PSM, de manera que algun dia aquests estudiants mamaran del país i seran uns enxufats. Ah, i és evident que els mateixos estudiants han enviat la foto perquè es xerri d'ells.

Jo que me pensava que a Menorca mai passava res d'interessant i resulta que només per una foto i quatre línies m'han canviat sa vida.

P.S.: Ja passarem contrassenya als visitants més propers, no sigui que algun llop de la Caputxeta vermella ens vengui a visitar.

En conserva

Arriben familiars de Menorca a Barcelona per visitar els seus estudiants. Què duen a part de besades i records? Tuppers i tàpers de menjar fet. Cigrons, macarrons, llenties, formatjades, rubiols. La primera vegada que va venir qualcú (es meu germà per ser exactes) de Menorca al pis on visc, va venir carregat de menjar! Una maleta plena de menjar i menjar! És d'agrair, molt. Però no podia tancar es congelador. Vaig haver de fer mil peripècies: no cuinar durant una setmana. Llavor, clar, el meu cosí li demana a sa mare (que havia de venir cap aquí): com és que li duis menjar a na Júlia? Què és que no en té? Ara sí, siguem realistes. Que MRW te dugui cada mes una bossa plena de tàpers de lassanya i cigrons és lo més polit i deliciós que te pot arribar des de sa roqueta.

Pots de Pastís de xocolata en conserva per La Cuina Vermella.

Un matí a TV3 vaig descobrir una pàgina molt interessant sobre cuina anomenada La Cuina Vermella. Avui he anat a investigar què tal era i això. I per sorpresa meva, havien penjat una idea genial i original per regalar aquests reis. Per això, he aprofitat per treure les teranyines a aquest bloc i donar una idea a totes les mares que tenen els seus fills estudiant fora. La idea consisteix en omplir pots de vidre de conserva (dels xinos) amb massa del pastís de xocolata que més us agradi. Després el podeu decorar com volgueu, perquè tengui una aparença regalable. I voilà! Els vostres fills tindran l'armari ple de pots de pastís de xocolata en conserva per quan tenguin un antull (o antojo). 

P.S.: Gràcies, mamà, àvies i tothom que m'ha fet arribar ses delícies de caseta fetes amb amor i experiència.