Asseguda al balancí de l'habitació blanca mira el paisatge nevat de darrere la finestra. L'immens verd tacat de blanc fa frontera amb la immensitat grisa celestial. Imagina córrer per aquells camps. Córrer fins caure sobre la neu freda, sentir els calfreds del temps.
“Recordo quan era petita i corria pel pati tot empaitant els flocs de neu. Llavors m'estirava damunt la neu, tancava els ulls i sentia com la neu m'acariciava els ulls, el nas i els llavis suaument com si fossin dits d'àngel. Les cèl·lules em feien pessigolles i semblaven formiguetes que hem recorrien tot el cos buscant una mica de calor on aixoplugar-se del fred. I així estirada veia com el dia es feia llarg i als ulls m'hi cabia tot el cel. “
I abraça un cos d'aire. En aquella habitació l'aire es pot tocar, és blanc i es pot acariciar. L'agafa tendrament i el balanceja. El besa i se'l mira amb els ulls vidriosos.
“Enllà del riu, enllà del Neva,
enllà de l'ample gual,
no és pas l'herba ni l'absenta al camp
que gronxa,
que al camp és el meu amor,
l'estimat, qui gronxa. “
“Recordo quan era petita i corria pel pati tot empaitant els flocs de neu. Llavors m'estirava damunt la neu, tancava els ulls i sentia com la neu m'acariciava els ulls, el nas i els llavis suaument com si fossin dits d'àngel. Les cèl·lules em feien pessigolles i semblaven formiguetes que hem recorrien tot el cos buscant una mica de calor on aixoplugar-se del fred. I així estirada veia com el dia es feia llarg i als ulls m'hi cabia tot el cel. “
I abraça un cos d'aire. En aquella habitació l'aire es pot tocar, és blanc i es pot acariciar. L'agafa tendrament i el balanceja. El besa i se'l mira amb els ulls vidriosos.
“Enllà del riu, enllà del Neva,
enllà de l'ample gual,
no és pas l'herba ni l'absenta al camp
que gronxa,
que al camp és el meu amor,
l'estimat, qui gronxa. “
(Continuarà)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada