Aerodinàmica.

Cada dia s'asseia a la vorera. S'asseia i llegia. Ara ja li faltaven unes pàgines per devorar d'El príncipe destronado. Li agradava llegir a poc a poc, sense frisseres, entenent cada lletra, exprimint-la per sentir-ne tot el gust. S'asseia a la vorera de l'acera del Passeig Marítim, damunt les set i mitja o les vuit de la tarda, quan el sol s'ha cansat d'escalfar i la lluna prepara el vestit blanc per sortir a ballar.

Cada dia sortia a caminar per aquell passeig tant blau. Li agradava anar-hi sobretot els dies de boira, perquè el mar i el cel es confonien en el mateix blau cendra. I cada dia passava pel seu costat. Però aquell dia estava cansada i s'assegué a un banc just darrera ell. Se'l mirà. Estaven asseguts en aquell punt on hi conflueixen dos carrils. Els dos carrils venen de dos llocs diferents però s'ajunten per anar cap a l'esquerra. Se'l mirà com passava les pàgines lentament, tot sentint-ne el tacte desgastant cada cel·luloide.

Cada dia s'asseu darrere d'ell en aquest banc de fusta broncejada. Ell no sap que l'observa, perquè viu en el seu llibre. S'aixeca i s'asseu al seu costat. A la vorera de l'acera on s'acaba l'imperi dels cotxes. Llavors li demana què llegeix i ell li diu que està llegint Com una pedra. El silenci l'envaeix per dins, no pot dir res. Mentre sent com els seus cabells volen cap aquell camí nou que fan els dos carrils. Volen per l'aerodinàmica dels cotxes. Llavors tanca els ulls. Perquè allà asseguts, senten com els cotxes els acaricien, els freguen. El vent que els acompanya els besa els genolls, les galtes. Els escampa els cabells, les pipelles. Els crida a l'orella. Necessiten respirar aquell vent. Necessiten olorar l'olor de cremat que deixen les rodes quan se'n van. Necessiten sentir que és l'aerodinàmica qui els empeny a córrer junts.