Ja s'han acabat dies de primers exàmens. Ara toquen dies de cares llargues pel passadís. També en veus qualcuna de contenta, esperançada, feliç, prometedora... però mooooltes de llargues.
Podríem dir que es respira un cert determinisme. No és que entris a la classe i pel tuf, l'olor a ferum i a gent creguis que tot s'ha acabat i estàs destinat a morir asfixiat, no. D'ais i fus en sents per tots els racons. "No estudiaré més! Tanmateix per treure un quatre ja ho puc fer sense estudiar!" diuen amb cara de maleits. És clar que puc entendre que després d'un mal examen tinguis moments de ràbia i desesperació, d'aquells que agafaries el professor pel coll fins treure-li el fetge.
-Però... vols dir que no faràs res per canviar un quatre per un set? Vols dir que aquest quatre és per què no has estudiat prou? Vols dir que deixaràs que el professor et posi un quatre, així, tan ample?
- Pss... m'és ben igual ja tot.
- Ale idò, morit!
Són èpoques difícils, ho hem d'entendre, senyors. Ai la vida d'estudiant! N'és de dura la vida d'estudiant! Mal d'esquena, mal de cap, mal de panxa, mal de nervis, mal de cor, males notes... avui en dia som estudiants de mals! Ara entenc perquè la medicina està tant sol·licitada. Per què has d'estudiar filologia? Quan acabes la selectivitat l'únic què vols és curar-te els mals.
Així que, dit açò, s'asseuen i no fan res. No mouen un dit. No obren un llibre. No fan absolutament res, perquè... per a què?
Però sempre hi ha qualcú que s'aixeca, agafa un llibre i es demostra a ell mateix que pot. Sempre hi ha qualcú que no creu en la predestinació i estudia per treure un nou. Sempre hi ha qualcú que lluita i finalment domestica les més intrínseques fórmules algebraiques, enamora els millors CUMS temporals o és un calendari obert de les dates espanyoles més importants.
Estudiants som molts, antideterministes; pocs.