Seguint amb l'entrada anterior, vull afegir a aquesta un article de Pérez-Reverte publicat a el XLSemanal* fa un parell de setmanes. I diu així:

"Porque sólo es otro mundo, afirma mi amiga. El que viene. Chicos orientados hacia una manera diferente de ver la vida, nacidos en un territorio hostil, más desesperanzado que el de sus padres y abuelos. Con un futuro incierto, peligroso. Pero eso no mata su entusiasmo. Es cierto que muchos llevan impresa la mirada del soldado perdido: de quien sabe que el combate tiene pocas posibilidades de victoria. Sin embargo, es admirable [...] la energía valerosa con que defienden lo que creen saber y se adentran en lo que les interesa. Su tenacidad, su sensatez.[...]Fascina observar cómo se afirman intelectualmente, adentrándose en su vocación. En sus sueños. Y no creas que van engañados: saben lo que les espera. Perfectamente. Su generación creció con la certeza del paro irremediable, del triste paisaje que les dejamos como herencia. Y sin embargo, es conmovedor verlos perseverar, tenaces, en lo que les pide el cuerpo. Persiguiendo lo que aman. Estudian hermosas carreras, en apariencia inútiles, porque la utilidad que persiguen es otra. Va más allá del simple ganarse la vida.”

Estic totalment d'acord amb l'amiga de Reverte, perquè aquests dies observ gent que no sap ben bé per què estudia, per què ha triat aquest camí i no un altre, però ho fa amb ganes, perquè per molt incert que sembli el futur sap que és allò el que li agrada, li és igual si acaba darrera una barra d'un simple bar.

A Josep Pla li apassionaven els ulls plens d'il·lusió d'un jove de disset anys; a mi també. Encara que el sistema educatiu que ens encamina ens posi entrebancs i ens canvii les expectatives sempre seguit, és admirable com seguim (també m'hi incloesc) endavant.

Tanmateix també hi ha cares llargues, com deia dia 27 del mes passat. Cares que no saben ben bé quin és el seu futur. Però, això sí, m'he adonat que aquestes són relativament poques.

Escoltava, perquè no solc xerrar gaire jo, que hi ha gent que s'estima més treure's les oposicions i tenir un lloc fix com a funcionari que guanyar experiències noves. Segons aquests “així no tens malsdecap i t'assegures una feina per tota sa vida”, si vols, “mentre pots passar temps amb els fills”. Amb aquests no hi estic d'acord. Massa conformistes. A mi canviar me dóna vida.

Així, no me conform amb un cinc per entrar a filologia ni amb unes oposicions per viure tranquil·lament a Ciutadella. Igual que als qui els hi han canviat tots els esquemes que havien de seguir per arribar a treure's una carrera no es conformen amb una altra, sinó que es preparen i faran tot el possible, perquè aquest és el seu somni.

*http://www.capitanalatriste.com/escritor.html?s=patentecorso