Ahir la premsa menorquina anunciava els guanyadors del Premi Ciutadellencs de l'any 2009 en totes les seves categories. No em va sorprendre, per una banda, però em va alegrar, per l'altra, que l'il·lustre Antoni Moll Camps fos el guanyador en la categoria de cultura. Tothom "l'invoca a tota hora, ho fa el bisbe i el canonge, l'ateu i el llibertí" escriu Ignasi Mascaró al pròleg del Llibre I de les Odes d'Horaci de Moll. Tot i que Mascaró en aquestes paraules s'adreça a Horaci, també ho podríem pensar del seu amic Toni.
"Mai no m'hauria figurat d'escriure prefacis a un llibre de poesies, tret que l'officium amicitiae m'hi empengués, deure d'amistat, dit just en cinc síl·labes."així comença Ignasi Mascaró el pròleg.
Quintus Horatius Flaccus (s. I aC) ha estat un autor molt traduït (Fray Luis de León, el canonge Llobera o Josep Vergés) i famós dins totes les generacions acadèmiques, sobretot pels tòpics del carpe diem, beatus ille o non omnis moriar. Podríem dir que tots hem passat la nostra època carpe diem, on interpretem la sentència com una excusa per fer locures i viure la vida dionisíacament.
Antoni Moll, "reparau, germans, el personatge: no és tan freqüent el do universal de recitar poesia universal, d'haver-se entretingut a traduir en llatí "Un senyor damunt un ruc" i amb la mateixa finor traslladar a mots catalans els coriambes del nostre Quint Horaci, s'ha de tenir joguera per fer-ho! Que és tot plegat -així ho vull creure- un cant a les ganes de viure, sense feruma, sense arribar a ballar" -jo hi afegesc- sense invocar a Dionís ni les connotacions del carpe diem.
Així idò, me sembla que rall per tots quan dic que per Antoni Moll el premi de cultura és ben merescut, perquè arrossegar la trajectòria, superar-te i, en fi, traduir llatí clàssic a llatí modern, que és el català, no ho fa tothom.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada