Mort o assassinat, aquesta és la qüestió.

Posem-nos en el cas que una persona molt estimada, segons els metges, és possible, quasi evident, que no s'arribarà a recuperar mai. És probable, quasi irrefutable, que haurem de veure dia a dia com aquella persona estimada caminarà dolorosament cap a la mort. Llavors, el debat interior i, a vegades, polític serà també dolorós.
Ray Gosling va anunciar que havia ajudat a morir al seu amant, malalt crònic. "Patia un dolor terrible, jo era allà i ho veia. És quelcom que et romp a troços. Quan estimes algú, és difícil veure'l sofrir", afirma el presentador televisiu, Gosling. A Gran Bretanya no existeix la llei de l'eutanàsia, ni de la mort assistida, ni de la mort digna. És, doncs, Gosling un assassí o la cura a la mort del seu amic? This topic is very controversial.

Això m'ha fet reflexionar sobre la literatura (sempre rondant dins el meu cap!). Podríem dir que aquesta gran amiga nostra està molt malalta. Malalta de demagògia crònica, pedantitis aguda i els remeis que li donen tenen efectes secundaris: qualsevol lletra és bona per ser comercial. Així idò què feim: l'assassinam, l'ajudam a morir o convivim amb ella?
El cas de la meva amiga és diferent al de un home amb SIDA, és clar. No deixarem morir a la meva amiga, és ver que no? Perquè som nosaltres qui li donam vida, som el seu aparell circulatori i cerebral. No té, ho direm així, voluntat pròpia, perquè aquesta recau en nosaltres. En canvi, l'home malalt és plenament conscient del seu estat i té total voluntat per decidir si el que vol és viure o morir. El que potser no té és força de voluntat per morir i ha de demanar ajuda.

Però també m'ha fet caure en un altre forat aquest Gosling. Per què ens encaparrotam a veure la mort com una tragèdia? I abans de nàixer què érem? No res, el mateix que serem quan morirem. Quan neix algú, tot són festes. Quan mor algú, tot són plors i pésams. Pot sonar una mica freda aquesta reflexió, no ho sé.