Ara pares tú!

Record que de petits jugàvem a tocar i parar. Era un joc molt fàcil de comprendre: una persona havia d'intentar tocar-ne un altre i aquest igual. Jo sempre restava hores i hores corrent darrere dels altres intentant tocar-los, però sempre me fugien. No m'agradava gens jugar-hi.

Ara, de grans (tot i que no molt més) també hi jugam. Malgrat que som més intel·ligents, en teoria, el joc segueix sent igual de senzill. Els polítics són els primers que hi juguen.

Quan un partit està al cap del govern es dóna la llibertat de jugar amb l'Estat com si fos plastilina: en fa trossets, en barreja els colors, en fa mils figures... Però arriba un moment en què un altre partit puja al Govern i para. Parar comporta assumir les conseqüències del que ha fet l'antecedent. És a dir, com que para ell ha de reconstruir el tros de plastilina. Però és més fàcil tocar a un altre i que pari ell.
La crisi és un fet existent i no hi ha manera de saber qui és que parava abans que paréssim noltros, no obstant no som capaços de tocar a ningú perquè la dugui.

Quan un alumne suspèn un examen i creu fermament que ha estudiat molt -que no vol dir que hagi estudiat de forma adequada- arriba al mestre, el toca i para ell. Així la culpa de suspendre el té el mestre/a. I a l'inrevés: quan un professor/a té tres quarts de l'alumnat que suspèn, para el segon i la culpa és seva; no de la metodologia del professor.

L'art de jugar a tocar i parar és l'habilitat de fer-se la víctima, de donar les culpes a un altre i rentar-se les mans. És tant verosímil aquest joc, que un s'ho arriba a creure que no en té la culpa.