SGAEPOLY

Notícies al telediari, correus electrònics i gags de Buenafuente m'han fet reflexionar sobre l'SGAE. A primera vista sembla raonable que els artistes cobrin un pessic de tot el que venen, perquè en definitiva és obra de la seva ment prodigiosa. El problema és quan s'aprofita d'aquest dret i se'l porta a límits extravagants.

A Mallorca l'associació d'artistes obliga a pagar a n club de persones majors per posar música a les festes anuals. És lícit cobrar a uns pensionistes (que a més se'ls hi ha baixat la pensió) que l'únic que desitgen és passar-s'ho bé gaudint del seu temps lliure?

A aquesta mateixa illa els grups populars de ball de bot hauran de pagar per sonar les cançons populars. Com acab de dir són populars, és a dir, del poble. Hem de cobrar idò tots per gaudir de tradicions?

Deixant de banda aquestes imposicions nefastes, des del meu punt de vista, fa uns dies me va arribar un e-mail signat per José Luis Sampedro, qui es mostrava indignat davant l'actuació de l'SGAE fent pagar un préstec a les Biblioteques.
Si hi reflexionem bé, les Biblioteques són municipals (si no són privades). Les Biblioteques Municipals es gestionen amb els impostos que tots els majors de divuit anys paguen a l'Estat. Els llibres de les Biblioteques Municipals són adquirits amb diners del poble. La biblioteca com a organisme ens lliura un servei de préstec de llibres, música i vídeos mitjançant un programa d'organització. És necessari així pagar per un servei que ja has pagat?

Sampedro anava més lluny: qui paga una suma és perquè obté quelcom a canvi o és objecte d'una sanció. Quin guany obté una biblioteca pública després de deixar els llibres al públic o és que ha de ser sancionada per fer la seva funció?

No entenc res. A l'escola en mostren el companyerisme. Si faig un treball i el professor creu que el puc passar a les meves companyes, jo encantada els el deix. He de cobrar jo?
Als blocs es pengen articles, opinions, fragments literaris (espontanis o molt ben pensats, bons o dolents) i ningú en treu cap benefici, a banda d'un reconeixement públic segons quan.
De fet, la circulació de l'art és una de les virtuts que el fa meravellós com és. Quan una peça musical, un plànol d'arquitectura, una pintura, quatre paraules passen d'una mà a una altra és quan l'art agafa la forma més gran. És quan pren personalitat. No se'n pot identificar un subjecte individual, sinó col·lectiu.

L'individualisme i el comerç artístic s'estan implantant en aquest món. Recollim doncs les flors del capitalisme.