A les vuit i mitja les televisions de tots els bars estan preparades, connectades a la fresca. Més cadires que de costum, que s'omplen d'espectadors i de banderes vermelles i grogues i vermelles. Llavors comença el partit. I jo rés dins la meva gàbia, rés perquè aquesta mitja hora que me falta passi ràpid.
Me conect, no tenc res més a fer. Pas pel Facebook i tot són crits d'esperança cap a una selecció, que tanmateix no és la meva. Però una notícia d'un grup d'aquesta red social exclama en ple fosquet de futbol espanyol que Jorge Lorenzo, el motorista, va rebutjar posar-se la camiseta de la "roja" per respecte als catalans, així i tot declara sentir-se mallorquí i espanyol. Aquest grup anuncia el fet de Lorenzo com una gran cursa pels catalans, quan en realitat és un gol més del gonellisme.
Les nou, per fi. Tanc i vaig cap al bus. Tots els bars estan expectants. Tenc la sensació que sóc l'única al món que camina, que no pensa en el futbol, sinó en les seves causes i efectes. Dins el bus tenen la ràdio encesa. El locutor d'esports sembla ignorar un infart cardíac mentre explica els moviments cautelosos d'una rodona. I pens que potser el món és una pilota blava i verda que es mou entre els peus d'algú, que ens porta d'una banda a l'altre, que es riu de noltros, que ens xuta i que ens fa rodar. Intent llegir, però els crits del locutor me posen nerviosa. Sembla portar el partit a la gola. Sembla que se li envà la vida darrere aquesta pilota.
Arrib a casa, només vull sopar i dormir. També hi ha la televisió encesa donant el partit de futbol ditxós. "Aquí també miram Espanya?!" dic mig furiosa amb un cop d'aire. Ningú em fa cas. Mentre sop, se senten petards i crids dels guanyadors (de què?).
I ara i aquí, escrivint això, molt més insignificant que el que ha passat fa només minuts (un gol d'Espanya, per-fa-vor!) arrib a la conclusió que:
1. Els no-espanyolistes serem menyspreats
2. Un pop, anomenat Paul, serà santificat i titulat en predicció futbolística, ja que és molt més fiable que la Pitonisa Lola.
3. S'han fet milions i milions amb els baluards de la "roja", que segurament no aniran a parar a Àfrica.
4. El capità del Barça, Carles Pujol que enhalteix orgullós la bandera catalana mentre juga amb els blaugrana, ha marcat el semigol.
Llavors vaig a la pàgina web de El País i em trob com a primera notícia que "Espanya s'infiltra en la seva primera final d'un Mundial contra Alemania", fins i tot poden re-gaudir del gol de Pujol. No hi havia anat a caure, perdonau-me. No havia pensat que els diaris espanyols tenen un noi assegut a l'ordinador esperant el resultat final de l'esport que dóna més diners per fer-ho públic, perquè demà vendran milions d'exemplars. Llavors Espanya els haurà salvat el cul, però no serà ni Zapatero ni Rajoy, serà Carles Pujol, un català. Tanta ironia pot arribar a fer mal!
Me conect, no tenc res més a fer. Pas pel Facebook i tot són crits d'esperança cap a una selecció, que tanmateix no és la meva. Però una notícia d'un grup d'aquesta red social exclama en ple fosquet de futbol espanyol que Jorge Lorenzo, el motorista, va rebutjar posar-se la camiseta de la "roja" per respecte als catalans, així i tot declara sentir-se mallorquí i espanyol. Aquest grup anuncia el fet de Lorenzo com una gran cursa pels catalans, quan en realitat és un gol més del gonellisme.
Les nou, per fi. Tanc i vaig cap al bus. Tots els bars estan expectants. Tenc la sensació que sóc l'única al món que camina, que no pensa en el futbol, sinó en les seves causes i efectes. Dins el bus tenen la ràdio encesa. El locutor d'esports sembla ignorar un infart cardíac mentre explica els moviments cautelosos d'una rodona. I pens que potser el món és una pilota blava i verda que es mou entre els peus d'algú, que ens porta d'una banda a l'altre, que es riu de noltros, que ens xuta i que ens fa rodar. Intent llegir, però els crits del locutor me posen nerviosa. Sembla portar el partit a la gola. Sembla que se li envà la vida darrere aquesta pilota.
Arrib a casa, només vull sopar i dormir. També hi ha la televisió encesa donant el partit de futbol ditxós. "Aquí també miram Espanya?!" dic mig furiosa amb un cop d'aire. Ningú em fa cas. Mentre sop, se senten petards i crids dels guanyadors (de què?).
I ara i aquí, escrivint això, molt més insignificant que el que ha passat fa només minuts (un gol d'Espanya, per-fa-vor!) arrib a la conclusió que:
1. Els no-espanyolistes serem menyspreats
2. Un pop, anomenat Paul, serà santificat i titulat en predicció futbolística, ja que és molt més fiable que la Pitonisa Lola.
3. S'han fet milions i milions amb els baluards de la "roja", que segurament no aniran a parar a Àfrica.
4. El capità del Barça, Carles Pujol que enhalteix orgullós la bandera catalana mentre juga amb els blaugrana, ha marcat el semigol.
Llavors vaig a la pàgina web de El País i em trob com a primera notícia que "Espanya s'infiltra en la seva primera final d'un Mundial contra Alemania", fins i tot poden re-gaudir del gol de Pujol. No hi havia anat a caure, perdonau-me. No havia pensat que els diaris espanyols tenen un noi assegut a l'ordinador esperant el resultat final de l'esport que dóna més diners per fer-ho públic, perquè demà vendran milions d'exemplars. Llavors Espanya els haurà salvat el cul, però no serà ni Zapatero ni Rajoy, serà Carles Pujol, un català. Tanta ironia pot arribar a fer mal!
No em veig reflexada en aquest escrit.
ResponEliminaNo sé si perquè sóm d'una altra generació molt manco influenciada politicament o perquè...
Ja , ja ho sé, no tenim gaires coses en comú amb els espanyols: ni toros, ni flamenc, ni llengua, ni gaire més,...Però i amb els catalans? si, ho sé: tenim en comú una llengua (encara que molts de la meua generació diuen que no és la mateixa!. Açó es diu ignorància, és clar....)però no hi veig gaires coses més tampoc...
Sempre he tingut la impresió de que "les illes" eren pels catalans un lloc on venir de vacances, que tenien una llengua semblat (encara que no ens entenen gaire...) i que els d'aquí erem una mica "pagesos", ignorants de la modernitat i qui sap que més...
No ho sé, mai ho he tingut massa clar açó del catalanisme. El que sé és que sóm menorquina i que estic més aprop dels catalans que de la resta de l'estat espanyol, però fins aquí,...No em sé definir.
El que és cert és que ahir em va agradar veure el partit ( jo, que no veig mai el futbol!), açó deu significar alguna cosa pels catalanistes no?
Si és així, em sap greu, però sóm una menorquina entre dos mars! Què hi farem, no puc ser perfecte! :)
Està bé anònim... la diversitat d'opinions s'ha d'acceptar, perquè és un fet inalineable a la nostre espècie.
ResponEliminaLa personalitat de cadascú la crea el mateix individu, d'aquí neix el sentir-se d'un lloc o d'un altre. Així i tot també hi influeixen factors externs com les connotacions que donam a una llengua o les actituds i prejudicis.
De totes maneres, les diferències intergeneracionals no les treurà ningú mai, de qualque manera els fills s'han de diferenciar (i distanciar, així) dels pares per poder trobar la seva identitat personal, allò que els defineixi com a persones.
De totes maneres, gràcies per donar la teva opinió, que sempre és benvinguda (tot i que no sempre compresa).
Jo havia comentat però veig que no s'ha publicat...
ResponEliminaA jo no m'agrada gaire el futbol, de fet no veig mai un partit complert, m'estimo mes el basquet o el tenis però en tot cas nomes puc dir que m'alegro del triomf de la selecció espanyola, a la que jo si sento meva, ja que es el meu pais.
ResponEliminahe de dir que no comparteixo el que l'autora del blog diu, pero respecto per descomtat la seva opinió, el que si voldria remarcar es que JULIA saps escriure molt be, molt facil i agil i es un gust llegirte, encara que com tu dius les opinions poden ser distants.
una abraçada...i guanyi o no guanyi el mundial espanya, jo he d'anar a fer feina dilluns.
"Panem et circenses (Pa i Circ) és una locució llatina pejorativa d'ús actual que descriu la pràctica d'un govern que per mantenir tranquil·la a la població o per ocultar fets controvertits proveeixen a les masses d'aliment i entreteniment de baixa qualitat i amb criteris assistencialistes", o el que és el mateix, crispetes i futbol. D'acord amb aquests objectius de control i satisfacció popular va ser "implantat" el futbol en temps de Franco dins totes les llars gràcies a les televisions en blanc i negre, al igual que va sortir a la carretera el 600 com a cotxe econòmic per a les famílies, i un munt de coses més fetes de cartró. Actualment els televisors ja no són en blanc i negre, els 600 són història... però el futbol va arrelar massa bé en la societat espanyola.
ResponEliminaÒbviament, els més perjudicats d'aquest sentiment d'unitat "nacional" generalitzat en són els soberanistes bascos (tant espanyols com francesos), gallecs (galaicoportuguesos) i catalans (és a dir, gent del principat de catalunya, de la franja de ponent d'Aragó, gent de València, del Departament francès dels Pirineus Orientals antany part de Catalunya, i les Illes Balears)... aquells que volen "trencar" Espanya. I sí, tenen tota la raó, volen trencar l'Espanya despòtica actual, la que ens fot els doblers, la que es governada per un partit socialista fet per als socialistes rics, una Espanya que no deixa decidir als seus pobles... Sí, trencador d'Espanya, però arquitectes d'un nou país més digne (tant si és independent com federalista), que no amagi la història, on la gent pugui expressar-se amb la seva llengua materna per tot arreu sense haver de canviar de xip...
Personalment, el futbol no em cau bé pel seu gran poder seductiu (a la meva família els té a tots davant la televisió durant dues hores que ja hi podria haver un cop d'Estat, un robatori... que ni s'enterarien, però això no ha passat perquè hi sóc jo) i de destruccó de la ciència lingüística, històrica, etc. Personalment, l'actual Regne d'Espanya em cau fatal, i sa Majestat n'és el primer bufó (el títol de rei és hereditari (jo també ho vull ser, rei!), va regalar-li Franco i ara perquè va aconseguir una transiciò cap a una "democràcia (no crec en l'actual sistema ja que una minoria com la basca és un poble i hi pot haver democràcia però el seu percentatge comparat amb la resta de l'Estat és petit i...), el rei de no fa la declaració de la renda, a jo a vegades no m'han deixat comprar una regalèsia i al rei li han pagat avions i viatges, etc. Personalment, el futbol pot arribar a despersonalitzar...