Em submergesc en El Quadern Gris (Josep Pla), perquè la monotonia d'aquest paisatge m'avorreix terriblement.
Enlairam i no ho suport. No he volgut ser mai cap ocell. Volar? Això ja ho faig amb els peus a terra i sense ales a l'esquena. Enlairam i tanc els ulls, perquè sembla que se m'han de girar. Puj les espatlles, retenc l'alè, contrec tots els músculs. La pressió m'aixafa les neurones. L'aire que guard es fa una bombolla dins la panxa. Vol sortir com una bufada de vent emportant-se el cor, els pulmons, la llengua, les dents pel camí. Per fi tornem a la posició horitzontal. Les línies verdes i grogues s'han tornat blau immens. Però no hi ha res com el blau del mar. Aquest blau és transparent, no hi ha res a dins més que aire. Dins el blau del mar hi ha tot un altre món.
Sec tota sola; dos seients sense seient ("hom que seu") a banda i banda.
Les assafates (no totes són dones, però ja que no sé si existeix la paraula "assafato" deixarem el plural femení, que hi queda prou bé) comencen la seva quiro-dansa. Dreta, esquerra, ara els dos braços, davant. Pausa. Jaleco, estirem. Somriure. Mascareta amunt, avall i a la boca. Salutació i tots aplaudim. No, no aplaudeix ningú, perquè els únics espectadors observen les cames llargues o el cul estret de les assafates. Els altres, absents o concentrats en els seus quefers o noresos.
Mentre Josep Pla em descriu el vent de tramuntana a Palafrugell (amb un realisme aclaparador, que sembla que el cabell se m'esvalota entre tant d'aire). Vent del nord que bufava airosament ahir i segurament tota la setmana. Aquell que li fa mal estar a s'àvia. El mateix mal estar que em fa a mi el vent del sud, que deixa xafogor, humitat i rissaga daumnt les cases menorquines.
Git tot això a la bossa de paper reciclat que he trobat dins la butxaca del seient anterior al meu. Git glopades de tinta blava. La bombolla d'aire es metamorfitza en lletra lligada.
I, ara (llavors), Barcelona. Grisa, mutable, indiferent a la individualitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada