"Quina vessa, aquesta xerrameca! Parlar perquè el silenci molesta molt, tant com a mi el paper blanc. De jove escrivia i escrivia com un boig. Sense tenir res a dir. Només tenia clar que volia ser escriptor, publicar, veure el meu nom a la protada d'un volum exposat a totes les llibreries del país. La foto a la solapa. Traure un llibre cada dos anys. [...] Aquestes eren les meues pretensions en aquell temps d'inconsciència. Em fascinaven els intel·lectuals i tot el que els rodejava. Els poetes i la seua aura magnètica. Tot era misteriós. Molt prest vaig comprendre la magnitud de la meua estupidesa, però ja estava emmetzinat, malalt de lletres. Un malalt condemnat a una mort prematura. Per mi el llibre era un objecte sagrat, el fruit d'un desig amagat, un talismà. Per què no podia ser jo un escriptor de renom? O millor encara: un escriptor de culte, d'aquells que no participen en els saraus de promoció de la seua obra ni en actes multitudinaris de signatura d'exemplars. Tenen molta cura de la seua imatge, i el seu nom només surt a les tertúlies dels intel·lectuals més influents, i a les revistes especialitzades i fortament subvencionades per l'administració. Qui somniava tot això només era un lector compulsiu, empiocat. [...] Des del primer vers. Centenars, milers de pàgines magistrals, escrites per genis que em feien plorar d'enveja."
El cos deshabitat, ESPERANÇA CAMPS
I encara no sap ningú que mentre estudiava la biografia de Mercè Rodoreda per a l'examen de literatura catalana vaig plorar com una filleta petita, vaig plorar i sanglotar fins que no vaig poder més, vaig plorar d'enveja, vaig plorar de ràbia perquè mai no podré tenir ni el lleu somni de poder-la conèixer a ella, Mercè Rodoreda, la primera persona que m'ha fet plorar sense dir-me res.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada