Recopilatori.

La professora de Literatura, Nora Catelli, ens diu que en aquesta assignatura analitzarem el que van escriure grans autors de la història. Analitzarem la forma del que van escriure, l'essència. No observarem perquè Baudelaire va escriure Les Flors del Mal ni què pensava Flaubert mentre construïa Madame Bovary. Això (fer l'anàlisi d'aquest per què), diu, és el que fan els escriptors: sempre es demanen el perquè i no com. Ho volen saber tot. 

I m'he espantat, perquè ahir vaig fer un comentari de text sobre Peeping Tom de Jaime Gil de Biedma i vaig escriure: "en este poema en realidad el poeta da más importancia al contenido que a la forma". I ara la professora em diu que la forma és el més important. El contingut només interessa als escriptors. A mi m'interessa el contingut, perquè per mi n'és l'essència del poema, i no som escriptora. 

***

Li explic al meu company de pis i d'aquesta nova rutina que, després d'anar a veure Lope al cinema amb na Neus, tenc unes ganes terribles d'escriure. M'envaeix una bombolla de paraules i lletres com un nus a la panxa. Però no sé què escriure. Mentida. Sé què escriure, però no sé com. Tenc entrevessades les idees i no em surten per cap dit. Potser és per allò què va dir no sé quin escriptor: "Nunca escribas al calor de una emoción; siempre escribe recordándola". 

Tampoc sé què he d'escriure aquí a aquest bloc. Escriuria moltes coses, moltes. Però fa dues entrades que tenc un "ni fu ni fa". S'han d'acceptar totes les crítiques, però no puc evitar que em faci mal no agradar als pocs lectors d'aquest bloc modest i verd (sense madurar, s'entén). 

Sempre he volgut saber qui són els nombres que surten a les puntuacions d'aquest meu bloc o els comentants anònims, fet impossible. Se'm desperta una certa curiositat cap aquells que s'amaguen darrera un pseudònim o un anònim o un nombre. Els pos cara i raó per escriure'm i llegir-me. Però segurament m'equivoc; talvegada no.

***

A casa el tresor més gran és sa guitarra de'n David. Dissabte a casa. Amics, guitarra i cançoners. 

Mira al cel i escolta es vent que de Menorca te crida. Te dirà que tu ets sa vida i des meu cor s'aliment.

Menorca és un jardí florit. Ses menorquines són roses (...) Jo vull romandre a Menorca del meu amor, que una menorquina moreneta i fina m'ha robat el cor.

***

Joan Pons escriu al seu facebook (mai tant ben dit) de La Casa de Gel que la presentació del llibre al Parc de la Ciutadella ha estat un èxit com estava assegurat, que ha conegut un dels bloggaires més admirats per ell i no s'ha endut cap decepció cara a cara. No m'és difícil posar-li cara a aquest bloggaire. És possible que m'equivoqui, per això no us desvetllaré la meva conclusió. Hi volia anar i no hi he anat. Ja hi vaig anar a Ciutadella. Ho volia repetir, però Barcelona està carregada de possibilitats i s'ha de triar. Si hi hagués anat, ara no tindria el dubte, la incògnita d'aquesta cara del bloggaire predilecte de Joan Pons. 

***

A Barcelona plou. És agradable aquesta pluja que s'emporta la pols i la contaminació de la gran ciutat. És agradable poder respirar olor a banyat, recordar olor a terra i pluja. 

Aquests dies he correborat la idea que xerram sobre el temps quan no sabem de què parlar. A l'ascensor el veí de dalt: "No fa gaire bon temps avui, eh...", "No, no... què hi farem?". A l'universitat: "Pff... quin temps que fa avui, no?", "Sí, sí... un oi de temps, però bono...". Al partit entre el Barça i l'Athlètic de Madrid: "Parece que a este punto del partido el cielo se ha nublado", "Sí, efectivamente. Hace un rato radiaba el sol, pero parece que las nubes lo están tapando". Fins i tot els locutors de futbol xerren sobre el temps quan no saben què dir sobre el partit. Talvegada perquè estan a favor de l'Athlètic i ja no saben què dir, perquè no hi ha res a dir?