23 de setembre, dijous, i hem acabat classes per aquesta setmana. Festivitat de La Mercè a Barcelona. Decidim anar als concerts d'Obrint Pas i La Pegatina, però arribam a misses dites.
Llums i acció! Obrint Pas comença el seu concert. Banderes i cants independentistes. Del ritme lent, lleugerement folklòric (no de les cantants folklòriques, si no entès com a música tradicional) passam a un ritme més ràpid, tirant a batukada. Els espectadors presents embogeixen. Comencen a saltar, a empènyer, a calcigar, a pigar colzades, es tiren l'un damunt l'altre, damunt tots. El vent converteix la mar tranquila en mar brava. Sent que sóc una barca empesa per les onades. Ara amunt, ara avall. Les onades peguen fort, fan espuma. De sobte, com al passatge de Mosiès, la mar s'obre fent un cercle al mig, tothom empeny enrera per deixar un forat al mig de la pista. Els embogits comencen a entrar d'un en un dins la rotllana i ballen al seu ritme. Tothom s'estreny perquè una elit pugui ballar tranquilament.
M'agrada Obrint Pas. M'agrada escoltar-los de tant en tant des de l'ordinador. M'agraden les seves idees clares. M'agrada que siguin valencians i rompin el tòpic del secessionisme. El que no m'agrada és el seu concert, si més no els espectadors del concert. Perquè la música -al meu parer- serveix per estendre un sentiment, per obrir els cors, el pensament; no per arribar copetjat de per tot a casa.
Entre la maror arrib a la conclusió que és normal que als joves independentistes no ens prenguin sèriament quan l'únic que sabem fer és pigar-nos cops. Hi ha moltes maneres de demostrar el que pensem, i em perdonareu, però crec que aquesta no és la manera. És clar que hi ha moltes maneres de pensar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada