Al meu estimat professor.

Un professor ens diu sovint que no hem de beatificar mai a cap professor, perquè amb el temps ens n'adonarem que no és tan gran com ens pensàvem inicialment.
Bé, quan m'ho va dir ja era massa tard. En aquell moment ja feia molts anys que havia santificat a un professor. L'havia idealitzat; aquesta és la paraula. Era per jo un model a seguir. De gran volia ser com ell. Però ara ho tenc molt clar: mai voldria convertir-me en ell.

Els noucentistes eren persones (tot i que encara n'hi queden) perfeccionistes, admiradores del món clàssic, poetes per excel·lència. Massa de tot això, fins i tot. El clar exemple és el panteisme que profetitzava Juan Ramón Jiménez a les seves obres: ell ho seria tot, la seva poesia (que també és ell) ho abarcaria tot; fins i tot després de morir. Irònicament, el meu llibre de castellà només en diu quatre coses. Els noucentistes proclamaven la racionalització de la literatura. Fora sentimentalismes! Què vingui la paraula nua!, deien.

Un noucentista és en el que s'ha convertit el que va ser el meu ídol. Un noucentista que cada dia comença les classes amb una etimologia, que cada dia (es pensa que) incorpora una paraula morta dins el vocabulari de parets vivents, que es desviu per una mica de música clàssica, que converteix els seus discursos en badalls incontrolables. Un noucentista perfecte i solemne, que no dóna lloc a una mica d'ironia dins classe, una mica d'humor. D'aquell que no fa mal a ningú. De negre i blanc fa la seva classe, sense una taca, perfecte.
Li voldria dir que la serietat no és inalienable al noucentisme, també hi podem incorporar l'humor sense cap problema. Es pot fer una broma amb un cultisme o un arcaisme sense que sigui un pecat.

El professor que em va alertar que no idealitzés cap professor, també em va dir que durant la història hi ha hagut massa noucentistes solemnes i massa poc d'alegres. Segurament, el que em va alertar tenia tota la raó i no en tenc cap intenció d'idealitzar-lo; tanmateix em contradiuria.
Si sabés aquest noucentista que escolt música clàssica -ja he anomenat moltes vegades a Strauss-, que he llegit i rellegit a J.R. Jiménez, que me sé una llista inacabable de llatinismes i etimologies gregues, que el blanc i el negre són dos dels meus colors preferits, que la sed de conèixer no se m'acaba mai, entendria que un noucentista pot fer una rieta de tant en quan. Si pel contrari ser noucentista vol dir no riure mai, m'estim més ser un nihilista, un nietzschià, un vitalista que segurament és com em tipificaria.

Et pot agradar la política, la literatura, la música, fins i tot la perfecció sense ser un avorrit noucentista? Digueu-me que sí. Tanmateix si és que no, m'és ben igual; mai hi he entès en taxonomia.

Amb amor,
la teva alumna.

Imatge: Eugeni d'Ors per Ramón Casas