De professor(s), articulistes i nombres.

Així com demostrava Nasi Mascaró que hi ha topologies d'alumnes, he d'afegir que també n'hi ha de professors:

El senyor B. és un home més bé baix (menudet, diríem carinyosament). Amb barba d'uns quants molts de dies. Porta les ulleres a la punta del nas i segons quan se les treu de forma que pengin glamurosament d'un cordó. Acompanya l'explicació amb la gestualització pausada de les mans i de la projecció d'un pdf o esquema (lo más de lo más dins el món acadèmic). Juntament amb això, camina lentament d'una banda a l'altre de la classe i obre els ulls fent veure que allò que ens està explicant és sorprenent i interessantíssim. A mitjan lliçó s'atura i fa un glop d'aigua d'un got de plàstic correctament col·locat sobre la taula. Qui no l'ha vist i llegeix aquesta descripció es pot pensar que és un home tranquil, però no. Parla amb la boca quasi tancada. Estreny les dents i només mou la llengua (interiorment, és clar) i els llavis. Els nervis queden enmig dels caixals. 

"Aquí, señores míos, aprendran a escriure bé. Aprendrem a esciure textos expositius i argumentatius, perquè si algú qualque dia se li passa pel cap escriure un article, no sigui un homicidi per a la humanitat". Bé, el professor F. B. (de Català I: Anàlisi i Producció de textos catalans) no va dir ben bé això, però posaria la mà al foc que ho va pensar. 

Ens va recomanar llegir articulistes de diaris. Personalment va anomenar a Sebastià Alzamora. Vaig pensar en Juan José Millás. Cada divendres llegia un article seu a la contraportada d'El País. Llavors vaig recordar els cafès de Ses Voltes, però només va ser un segon de malenconia. 

Avui matí amb cafè -de fa dos dies-, cereals i una taronja a la taula, llegia a Sebastià Alzamora, Juan José Millàs i Empar Moliner. No té mal gust el senyor B. Però no tots els textos d'opinió són argumentatius ni tots segueixen el model. I aquests són els que m'agraden més, com per exemple el de l'ultim divendres (1/10/2010) de Juan José Millàs:

El pin del móvil y el puk del módem, la contraseña de iTunes, el teléfono fijo de mamá, el prefijo de Asturias, la clave de acceso al cajero automático, la matrícula del coche, el número del DNI, la inflación interanual, el producto interior bruto, el diferencial de la deuda, la talla de los pantalones y la ropa interior, las dimensiones de la pena, los 31 días de enero y los 28 de febrero, tu cumpleaños, nuestro aniversario y el del fallecimiento de papá, el tiempo de cocción del huevo duro y la caducidad del yogur, las cucharadas diarias de jarabe, la cantidad de sal, el valor de referencia de la urea, las pulsaciones por minuto, la temperatura del microondas, las horas de insomnio, la línea 5 del metro y el vía crucis de las 12 estaciones, los dígitos de la hipoteca, el IVA, el IRPF, el Euríbor, el tanto por ciento de descuento, los puntos de la tarjeta de Iberia, la hora de entrada, la numerología china, los honorarios del dentista, los dedos de la mano, los pelos de la cabeza (pocos), los pares de calcetines, la cuenta del supermercado, el cuentakilómetros, el cuentarrevoluciones, el contador del gas, de la luz, las páginas de Anna Karenina, los volúmenes de la enciclopedia Espasa, el limitador de velocidad, los metros cuadrados construidos y los hábiles, los cuartos de baño, los puntos de luz, el salario bruto y el líquido, los años de cotización, el tiempo de carencia, la tercera temporada de Mad Men, la cuarta de El ala Oeste de la Casa Blanca, la quinta de Los Soprano, el control del peso, el podómetro, el metrónomo, los litros de agua consumidos, los goles del domingo, el porcentaje de seguimiento de la huelga según los sindicatos, según la policía, según el Gobierno, la patronal o Dios, el décimo de Navidad (que acabe en 7), la indemnización por año trabajado. Y la sala 10 del tanatorio, por ejemplo.

Números, J.J. Millás (El País, 1/10/2010)