El romanç del món.

Des de fa uns anys, les camisetes amb la inscripció "I (love) you-algunacosa-país" han conquerit els armaris del món -bé, potser seria millor dir els països desenvolupats o capitalistes en comptes de món. Jo estim MNC (Menorca), tu NY (Nova York), ell BCN (Barcelona), ella LDN (London) i l'altre BRL (Berlín). El món estima, porta cors dibuixats, publica que està enamorat i no ens n'hem adonat. Bé, estima o només ho fa veure?

Si deixam a un costat les modes actuals, i ens fixem amb la literatura també hi trobem l'amor com a tema principal. Ja a l'època clàssica (Grècia i Roma), Odisseu feia el seu periple pel món -entès com la concepció que en tenien en aquell temps-, mentre Penèlope l'esperava fidel a Ítaca i es convertia així en el màxim icone de la dona fidel. Els trovadors escrivien poesia amorosa a les seves enamorades. Tanmateix ells eren més discrets i es dirigien a la persona estimada amb pseudònims. Als segles següents l'amor passà a ser un teme secundari de les històries bèl·liques i de grans herois. Però va arribar un moment en què les dones es van cansar d'estar casades amb un home a qui no estimaves i per això els posaven "les banyes". La literatura, doncs, tot i ser fictícia, representà aquest fet amb històries laberíntiques d'amor secret i traició.

Arribats a aquest punt, l'odi ja ha entrat a la literatura. De fet, ja hi era: els diferents bàndols d'una història de guerres s'odiaven fins la mort. Però en aquest cas estem parlant d'un odi diferent: un odi sentimental. Un odi ple de ràbia, venjança, enveja i traició. Nasi Mascaró -sí, em sap greu, però l'he de tornar a citar- va dir un dia que tots aquests sentiments no et feien res de bo, que et deixen demacarat, que no et deixen viure la vida com cal. Bé doncs, la gent s'havia cansat d'estimar, perquè l'amor era (i encara hi és) als llibres, a la música, al llit i, fins i tot, a la sopa. Com que l'amor s'havia convertit en rutina, era l'hora d'odiar. Potser es va escollir l'odi com a alternativa, perquè aporta més adrenalina. El lector o l'espectador no sap com reaccionaran els personatges davant aquest fet tant extraordinari. Com diuen en castellà, el públic té "el alma en vilo". Aquest nou tòpic els aportava un sentiment diferent, més fort i poderós que l'amor.

Un exemple d'aquesta temàtica són les telenovel·les de les quatre de la tarda. Antonio Fernando (AF) i María Lucía (ML) s'estimen bojament, però Mª José Alberta també estima a AF i fa l'impossible perquè l'amor dels primers no sigui factible. El seu odi és tant gran que la història acaba amb un tir a AF i ML en una seqüència de tres capítols. Àngel Guimerà també va escriure històries com aquestes. L'única diferència és que les seves són molt més comestibles que les telenovel·les. Tot i així, Guimerà era fidel a la tradició i, per tant, l'amor resultava triumfant.

En conclusió, el món odia interiorment i vesteix el seu exterior d'amor. Si l'evolució segueix la roda de l'amor, arribarà un dia que l'odi serà rutinari. Llavors, quin serà el seu substitut? Talvegada -i només és un postulat- l'escollit serà el victimisme. He de dir que actualment també existeix el tema de l'amor en la literatura i que com en tot hi ha excepcions amb el cor massa bla per odiar o massa congelat per estimar. Finalment, una proposta pels estilistes: "I hate you-algunacosa-país".