L'altre dia, no fa molt, mentre passejava pels camps del sud de Menorca, quan vaig travessar una pared seca l'herba era color lila. Els arbres, les flors, els ocells, les papallones, els conillets, les formigues; fins i tot, les pedres eren liles. Vaig mirar l'horitzó i quatre vaques violetes pasturaven una tanca, també, violaci. Com pot ser? vaig pensar. Em vaig fregar els ulls com fan a les pel·lícules. Però en obrir-los, res havia canviat; tot era color de les albergínies.
Vaig seguir caminant, per veure quin era l'origen d'aquell estrany fenomen. Potser era una nova malaltia, lilitis per exemple, però que afectava tots els éssers tan animats com innanimats. A mig camí entre Son Saura i Cala'n Turqueta vaig albirar una persona vestida de blanc. No...no us espanteu! No era un fantasma ni res per l'estil. Era un home de mitjana edat tot tacat de pintura lila. Així com m'hi vaig apropar, vaig poder veure un gran pot de pintura amb rodes i que a la seva mà feia ballar un pinzell d'una mida impressionant.
La curiositat em va saltar per la boca. Ja no podia suportar més el misteri. I és que tot allò era molt estrany. No sabia ben bé com demanar-li-ho.
- Bon dia. Me sap greu, però què podria saber què fa? - li vaig dir mig vermella.
- Sí, clar. Què no ho veu? - me va respondre molt convençut que allò que feia era del tot comú - Veurà, estic pintant Menorca de lila, perquè avui pinten el món de colors segons els països. Ja sap: Alemanya, blava; França, groga; Gran Bretanya, verda... Perquè demà és el dia dels mapes. Fan una foto al món per després fer tots els mapes mundi. Entèn?
- Ah, clar, clar. Raonable i evident. Vol que me vestesqui de lila, idò?
Va fer una rieta i digué:
- Senyoreta, vostè és tant insignificant al món que no farà falta. Bon dia tingui. M'he de posar a la feina.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada