Tornem-hi amb Tuson, qui m'ha inspirat avui. "Un estat plurilingüe és molt car de mantenir" va dir un dia una gran eminència. Aquest universitari -que, evidentment, no és Tuson- publicava un llibre on, no es sap per què, volia estalviar uns números al compte bancari de l'estat. Quin honor tenir ciutadans que es preocupin tant per nosaltres, és a dir, per tots els d'aquest país que patim els daltabaixos econòmics!

La Índia té més de cinc-centes llengües. El govern, doncs, ha de destinar una gran quantitat de diners a la cura d'aquesta torre de babel. I invertir en llengua, vol dir invertir en educació, tot i que, veient les xifres d'analfabetisme al pròxim orient (de quin occident?) no s'hi deu veure gaire obligat. Així idò, hem d'acceptar axiomàticament que la Índia és un dels països subdesenvolupats i amb un dels índexs més alts del món, perquè ha de destinar una gran quantitat de diners al manteniment de les seves cinc-centes llengües.

Però l'eminència universitària es referia més bé a un país on hi (con)viuen set llengües de les sis mil al món: aragonès, aranès, asturià, basc, castellà, català i gallec. Crec que tots ja sabem quin país va ser l'afortunat de rebre l'ajuda i els consells del jove economista en llengües.

Espanya ha d'invertir una gran quantitat de diners a mantenir les seves prestigioses i iguals set llengües. Però si només en tinguéssim una, de llengua, ja no hi hauria d'invertir tant i estalviaríem una gran quantitat de diners (que paguem nosaltres, per cert) per destinar per exemple a ajudar als països més desafavorits (ajudar-los a acabar amb la seva situació amb més bombes, no amb més menjar... no us penseu).

Ja sabeu la solució a la crisi: una sola llengua a tot l'Estat. A què no sabeu quina llengua es convertiria en la comuna a tots els espanyols? No, el castellà no... l'aranès, home! És més, ja sabeu la solució a la crisi mundial: una sola llengua per tots els humans. L'anglès? No... el swahili que és més glamurós.